L’alliberadora de The Nose
Circula una cita de final de segle XIX segons la qual una alpinista és “una verge incapaç de trobar marit”. Una afirmació masclista comparable a aquelles que, encara ara, s’han de sentir dir aquelles esportistes que trien disciplines considerades “poc femenines.” Les dones escalen muntanyes, independentment del seu estat civil, des de molt abans d’aquesta cita desafortunada. El 1808, per exemple, Marie Paradis es convertia en la primera dona que arribava al cim del Mont Blanc (4.810 m), la muntanya més alta de l’Europa occidental. Durant els dos segles següents, les dones s’han obert camí en el món de les muntanyes amb penes i treballs, havent de trencar barreres per una qüestió de gènere. Però, com que enlloc està escrit que per penjar-se d’una paret de noranta graus d’inclinació calgui cap combinació específica de cromosomes, les dones, a còpia de tenacitat, han fet igualment la seva trajectòria i han assolit cotes d’excel·lència equiparables a les dels homes. Algunes han arribat a fer allò que abans no ha aconseguit cap home. És el cas de Lynn Hill, que va escalar primer que ningú The Nose, la via de gran paret més famosa del món, íntegrament en lliure. És a dir, sense l’ajut d’elements artificials.
Durant les dècades dels vuitanta i noranta, aquesta escaladora nord-americana (Michigan, 1 de març del 1961) va dominar l’escalada en lliure en totes les seves facetes com ben pocs ho han aconseguit, des de la modalitat esportiva fins a la competició en resina i les grans parets. Si en cada especialitat era una fava, en conjunt era una autèntica animal de la roca. Provinent de la gimnàstica rítmica, va ser amb catorze anys quan, per mitjà dels seus germans, va entrar en contacte amb el món vertical. Encara no havia fet els vint que ja s’havia convertit en la primera dona que superava el grau 8a en la modalitat esportiva encadenant la via Ophir Broke, a Colorado. Es va introduir en l’escalada en les grans parets a Yosemite i va descobrir la competició en un viatge a França, país on, durant un temps, establiria la residència. Fins al 1992, la seva rivalitat amb Catherine Destivelle va animar la puixant escalada de competició. A principi dels noranta va tornar als Estats Units i, animada per l’escalador John Long, va començar a covar la idea d’escalar la mítica via The Nose en lliure. Ho va provar el 1993, però no ho va aconseguir d’una sola tirada i hi va tornar l’any següent. La via havia estat alliberada en tots els seus llargs menys el tram conegut com a Great Roof, un desplom a 600 m del terra d’una dificultat de 8a+. Finalment se’n va sortir, i la seva proesa la va convertir, si és que encara no ho era, en una llegenda de l’escalada. Hill va fer caure prejudicis pel seu propi pes, com bé va explicar John Long en un article. “Ella era un prodigi i tothom ho sabia. [...] Vint anys abans cap dona no havia escalat ni remotament tan bé com els millors nois, així que quan Lynn comença a fer-nos espavilar, alguns donaven tota mena d’explicacions fàtues. Fins i tot després d’una pila de victòries en la copa del món, al món de l’escalada encara li va faltar un temps per acceptar Lynn com l’Escollida, i potser el seu llegat no va ser establert, una vegada per totes, fins que va escalar The Nose.”