Luis Enrique Carrillo
Molt enaltir els testicles de Pelai però aparenta afinitat amb el 14 d’abril i Astúries fou el bressol d’una revolució rogenca que riu-te de l’octubre juganer d’en Companys. Recel. D’acord, a Gijón hi va néixer Fernández Miranda però aquelles terres recorden l’infant Carrillo gravant el nom de Paracuellos a la sorra de la platja de San Lorenzo. Desconfiem. Arribats a aquest punt, al·lega sentir-se espanyol però no fa gaire va construir una subordinada amb els mots voluntat, consulta i respecte. Estremera i Soto del Real. Dit això, no podem negar que un estiu americà va fusionar la sang nasal amb el vermell de la samarreta nacional, però tampoc que celebrava els gols a Chamartín mostrant els colors d’una entitat intervinguda després de la guerra civil amb el marquès de la Mesa de Asta fent de Soraya. Dubtós. Per tant, com a conclusió maniquea, abandonem Hierro, un seleccionador neutral a nivell de clubs i amb una actitud ghandiana com a jugador, i ens llancen un visceral que divideix les dues Espanyes unides. Com?... Calleu... que el Tito Floren m’està dictant l’article i quan parla amb els bitllets a la boca no l’entenc... Això... vol convèncer Piqué perquè segueixi –d’acord, no el xiularem en els partits oficials i en els amistosos només una mica– però com a contrapartida perilla el lloc de Sergio Ramos. Decidit. Campanya de #SergioSelección, ho portem al Congrés, i de passada, desviem els cent cinquanta-cinc problemes de la corona. Queda dit, Luis, te queremos un montón pero a la mínima te vas al...