El mundial ja és història, i la veritat és que no trigarem gaire a oblidar-lo. D’un campionat del món se n’espera que mostri el bo i millor que pot oferir el futbol, i s’ha de reconèixer que els 63 partits que s’han jugat a Rússia han estat francament decebedors. No tots ells, no en tot moment, però globalment la competitivitat ha deixat molt poc espai a l’espectacle i la fotografia resultant, ni l’ampliarem, ni l’emmarcarem, ni la penjarem a l’habitació, simplement la desarem a l’àlbum i d’aquí a uns anys, amb sort, recordarem que França va guanyar, que Mbappe va pujar a la passarel·la dels cracs universals i poca cosa més.

Segurament serveix com a radiografia d’algunes coses que estan passant al futbol d’elit. Una és que arriba exhaust a l’estiu, desgastat per una temporada llarga, intensa i fins i tot abusiva amb el futbolista, perquè al final uns i altres prioritzen el negoci abans que l’espectacle. En aquestes circumstàncies, el component físic condiciona el joc, les ambicions i els resultats bastant més que el talent futbolístic. Això sempre és mala notícia per a l’amant del futbol d’atac, el talent i l’espectacle. En canvi, ha estat una magnífica notícia per a la França de Deschamps, que ha aconseguit l’equilibri adequat de força (Kante, Pogba, Matuidi, Umtiti, Varane, Giroud) i talent (Griezmann i Mbappé) per guanyar aquest mundial sense discussió.

Hi havia alternativa. A Anglaterra, a Espanya, a Alemanya, fins i tot a França triomfen propostes més ambicioses amb el ManCity, el Barça, el Bayern o el PSG. Però al mundial, les dimissions d’Espanya i Alemanya, la impotència de l’Argentina i la insuficiència del Brasil han aplanat el camí a la proposta garrepa i especulativa dels bleus, que han sacrificat talent per guanyar organització, contundència, seguretat, fiabilitat, en definitiva eficàcia. Una jugada intel·ligent, que malauradament acostuma a alimentar tendència.

La bona notícia és que surt molt reforçat el futbol com a qüestió col·lectiva. I ja no per l’absència o impotència de les figures que tot ho poden i que tot mundial aspira a exhibir o descobrir, sinó per la sàvia utilització del talent individual al servei de l’interès o la necessitat de l’equip. Griezmann, convertit en centre d’operacions francès, n’ha estat un exemple magnífic, igual que Modric i Rakitic amb Croàcia o De Bruyne i Hazard amb Bèlgica.