En un país on els Reis tard o d’hora ens en porten una, ni és estrany que hi hagi cap a 400.000 bicicletes, ni que tinguem 20.000 ciclistes federats, ni que un dels exercicis físics més estesos sigui pedalar per anar a passeig, a fer el cabra o a cremar carretera. Per això, la pràctica de la bicicleta és un esport nacional sense gaires ídols ni homes anunci que ens el malmetin gaire (encara) i és comparable a altres activitats culturals que ens defineixen com a poble: la diglòssia (si no és autoodi) per exemple.

Creure’s que amb el català només podem anar per casa és una pràctica lingüística provinciana tan estesa (i una estratègia minoritzadora tan supremacista espanyola) que li reduïm la capacitat de generar noves paraules (posem-hi productes i marques) a aquelles que es circumscriuen a un mercat local o, pitjor, folklòric (que és l’avantsala de la mort).

“Obrir un mercat a través d’internet suposa gairebé el mateix que fer-ho de forma presencial, perquè has de treballar de manera específica per a aquell país”, va dir encertadament Jordi Roca al Diari de Girona el 29 de desembre en presentar, com a cap de màrqueting, la marca de bicicletes elèctriques dissenyades a Cassà de la Selva, fabricades a la Xina i muntades a Manlleu. Precisament perquè el petit d’El Celler de Can Roca és tan fidel a l’esport nacional, la marca és en anglès, en el web no hi ha el català i la versió per a mòbil només és en castellà, tal com pot comprovar qui hagi seguit el rellançament de l’empresa d’aquestes setmanes.