Vidal, Rafinha i... Messi
Si em porten un Pogba (en la seva versió del mundial, me l’imagino al costat de Messi fent meravelles) o el mateix Rabiot (tot i que, a mi, no m’acaba de fer el pes) i, a més a més i com a oportunitat de mercat, m’hi afegeixen Arturo Vidal, jo penso: gran jugada!
Ara bé, que l’aposta pel primer espasa que haurà de formar al costat de Busquets i Rakitic, els últims cavallers templers d’una medul·lar de llegenda, sigui un descartat del Bayern (31 anys) amb un historial clínic preocupant, em grinyola. Fitxatge pedaç. I, francament, no sembla aquesta la manera més adequada de dissenyar la plantilla del millor club del món.
Dita la qual cosa, el perfil futbolístic d’Arturo Vidal (fort, lluitador, amb bona tècnica, arribada i, sobretot, una personalitat de guerrer) m’agrada i el Barça necessita aquest tipus de futbolista. No oblidem que Pep Guardiola va fitxar el Vidal de la Juve per al seu Bayern, l’estiu del 2015. “Estic molt content amb Arturo, perquè és un jugador molt important, amb una energia que ens encomana a tots”, va dir Pep sobre el xilè en una roda de premsa prèvia a un partit (4/4/2016).
Aquell Vidal era un jugador top en la seva posició. El problema és que el Vidal d’avui ja no m’ho sembla. Que el Bayern se’n desprengui tan fàcilment fa malpensar. Vidal és un efectiu de rendiment immediat, però la incògnita sobre si el cos d’un jugador físic com ell (a l’abril va ser operat del genoll dret) resistirà l’exigència màxima d’un equip com el Barça és gran. Sense obviar que la seva peculiar personalitat també inclou episodis de cables encreuats. De fet, sense les excentricitats que adornen el seu caràcter, tant per bé com per mal, no seria l’Arturo Vidal que tots coneixem. De qualitat en té. Encreuem el dits.
D’Arthur a Rafinha...
Paral·lelament, aquests dies hem vist els nouvinguts Arthur, Lenglet i Malcom, tres jugadors complementaris per millorar la dita “segona unitat”, debutant amb la samarreta del Barça en les patxangues de la gira pels EUA.
Òbviament no es pot treure cap conclusió d’aquests amistosos, però sí que es pot apuntar, d’entrada, que als qui ja l’havíem vist jugar al Grêmio, Arthur no ens ha ensenyat res de nou. Al brasiler se l’haurà de mesurar amb el ritme i la intensitat dels partits de competició. Pel que fa a Lenglet, és un bon central i amb potencial de creixement, però el vestidet a mida que va fer-li el fill de Kluivert (que encara no s’afaita) en el primer gol de la Roma, traient-lo de la seva posició de confort, és un avís (a Mina, per alguna acció similar, ja l’hem crucificat). I quant a Malcom, tot i que aporta variants en atac, si Dembélé es deixa prendre el lloc per aquest prometedor (com tants altres) extrem brasiler, em decebrà moltíssim.
De totes maneres i al meu parer, el més destacable de la gira ha estat corroborar que Rafinha té lloc en aquesta plantilla (fins i tot se’l podria adaptar al lateral). El petit dels Alcántara és molt més jugador que l’insubstancial Denis, per exemple.
Messi, el capità 10
I tot això ha passat mentre, a Barcelona, Leo Messi s’incorporava als entrenaments. Ja com a primer capità, Messi es tornarà a posar el Barça a les espatlles i del seu estat de gràcia (i de com es dosifiqui) en dependran en gran mesura les nostres possibilitats d’èxit. Però sense un entrenador valent i un equip fresc i potent al seu voltant, serà impossible que Messi i el Barça puguem besar la glòria, es a dir, puguem guanyar la Champions.
