Ser valent, o no ser-ho...
El partit de demà a Tànger és una burla. Quan el campió de lliga i de copa és el mateix, la supercopa és el doblet. Dita la qual cosa, entrem en matèria...
El repte de Valverde aquesta temporada és enorme. Volem la Champions. Si rendim al màxim de les nostres capacitats i un rival millor ens venç, ho encaixarem amb esportivitat. Però no s’acceptarà repetir els mateixos errors del curs passat. Roma no s’oblida.
Fem memòria. Després d’una primera volta espectacular, combinada amb una dimissió competitiva vergonyosa del Madrid, el camí cap al títol de lliga ens va quedar franc i, el més important, amb un avantatge que ens permetia fer tranquil·lament les rotacions indispensables per dosificar els pesos pesants, amb l’objectiu que arribessin frescos als compromisos decisius de la copa d’Europa.
Però va arribar la copa del Borbó, i Valverde, les decisions del qual fins aleshores havien estat impecables, va operar com un tècnic de mirada curta. Per assegurar un títol menor, el Txingurri va cremar els titulars a la copa, amb la qual cosa no solament els va desgastar (el desgast és acumulatiu), sinó que el dur calendari coper va afectar (tal com va reconèixer ell mateix) el rendiment en la lliga. Es van perdre punts i l’avantatge es va veure lleugerament escurçat, fet que va provocar que Valverde s’acovardís i oblidés definitivament les rotacions de qualitat.
Es visqueren episodis insòlits, com el d’alinear a Eibar el mateix onze que tres dies després jugaria a Stamford Bridge, on els pals i un Messi providencial van evitar la catàstrofe, que s’esdevindria posteriorment a Roma. Després de l’enganyós 4-1 al Camp Nou contra els innocents romans (que es van fer dos gols en pròpia porta) i veient tothom que l’equip estava exhaust, es va preguntar a Valverde si alguns titulars necessitaven descans. La resposta fou premonitòria: “Aquí no descansa ningú!”... Roma no fou un accident, sinó el desenllaç prematur d’una mort anunciada.
Assumir riscos
“No hi ha entrenadors bons o dolents, sinó valents i no valents”, va dir Guardiola després de guanyar la Community Shield contra el Chelsea. Confio que el nostre bon tècnic extremeny, Ernesto Valverde, afronti el curs present amb valentia. Cal assumir riscos.
La nostra columna vertebral és veterana i cal cuidar-la. Al mig de camp ens falta una figura consagrada i en plenitud, que no hem sabut/pogut fitxar, i al davant trobo a faltar un golejador per oxigenar Suárez. Ara bé, Lenglet, Arthur i Malcom milloren clarament la dita “segona unitat”. I pel que fa a Vidal, si el físic aguanta (aquest és el gran dubte), és millor que Paulinho d’aquí a Pequín i un clar candidat a formar en la medul·lar de gala.
A més a més, se’ns ha dit que la “plantilla curta” que exigeix Valverde es completarà amb el concurs del planter. Fantàstic. De fet, amb els joves més capaços (Miranda, Puig, Ruiz...) i els menys habituals de la “plantilla curta” es pot crear la brigada de la copa perquè assumeixi el protagonisme en aquesta competició. I això no vol dir llençar la copa. No ens confonguem. Es tracta de prioritzar objectius i de tenir tota la plantilla motivada i rodada.
A Enric V, Shakespeare posa en boca d’un dels personatges: “Sigues valent, embeina l’espasa.” Salvant les distàncies, aquesta és la idea, Ernesto: dosifica bé els primeres espases. Si aquesta temporada Valverde torna a utilitzar els tretze o catorze jugadors en què més confia fins on aguantin, lleparem segur. Si és valent, tindrem possibilitats a Espanya i a Europa.
