Els obi­tu­a­ris que han donat compte de la mort fa quinze dies de Jordi Villa­corta l’han recor­dat com a juga­dor del Barça d’hoquei sobre patins i com a poste­rior màxim res­pon­sa­ble de la secció. De l’etapa de diri­gent, és oportú fer memòria d’un rol que Villa­corta va exer­cir a mei­tat dels anys 90, el lide­ratge del pro­jecte d’una lliga euro­pea ges­ti­o­nada pels matei­xos clubs lluny del fei­xuc sedàs de l’estruc­tura fede­ra­tiva. El juliol del 1995 se’n va fer una edició zero con­cen­trada a Bar­ce­lona, Vic i Reus i gua­nyada pel Novara italià, però el gruix del pro­jecte va que­dar en un no-res que va ser­vir, això sí, perquè la CERS ampliés la vella copa d’Europa i l’ano­menés Lliga Euro­pea, com si el nom ja fes la cosa. Ras i curt, la bata­lla que més tard l’Euro­lliga de bàsquet gua­nya­ria a la FIBA, l’Euro­ho­quei –nom de la lliga que hau­ria can­viat l’ordre esta­blert– la va per­dre. El con­tro­ver­tit Villa­corta va topar amb reticències dels que van mal­pen­sar que només bus­cava retor­nar al Barça l’hege­mo­nia que a la pista tenia l’Igua­lada, però la idea de dotar l’hoquei, de geo­gra­fia reduïda, d’un marc que superés les lli­gues esta­tals, fotocòpies del mapa polític quan no cal­dria, era magnífica ales­ho­res i ho con­ti­nua sent ara que el nai­xe­ment de l’Asso­ci­ació Euro­pea de Clubs, amb deu mem­bres entre els quals hi ha el Barça, el Reus i el Noia, torna a posar en l’horitzó la cre­ació d’una autèntica lliga euro­pea que apo­deri els clubs del poder que ja tenen però que no exer­cei­xen. Si hi posen la carpa, els acròbates i els pallas­sos, té sen­tit que el circ també sigui seu.