Els ges­tors ja s’han pen­jat la meda­lla per ven­dre exce­dent inútil a bon preu. Per fi. El que hau­ria de ser obli­gació i norma, pre­sen­tat com un èxit majúscul. Per això es queda Munir, cedit dos anys con­se­cu­tius per demos­trar a l’exili la seva vàlua men­tre gas­ta­ven 30 mili­ons en un Alcácer de qui, com André Gomes, encara ens pre­gun­tem avui quin favor devien al València, o als seus agents i comis­si­o­nis­tes, per haver permès l’enta­fo­ra­ment d’aquests hipotètics reforços a preu d’or. Això ja no compta, s’ha d’obli­dar ràpid i pro­cla­mar-nos eufòrics per la reducció de plan­ti­lla inser­vi­ble, tal com recla­mava no ja Val­verde sinó un mínim seny. En el fes­ti­val d’entra­des i sor­ti­des, por­tes giratòries amb certa lògica per una vegada a la vida, resulta que s’ha que­dat mig tras­pa­pe­rat un senyor de la casa ano­me­nat Sergi Sam­per, a qui han tin­gut el detall de donar un dor­sal i tot. Un dia­mant de for­mi­da­ble pro­jecció atra­pat dar­re­ra­ment en un pur­ga­tori de ces­si­ons inde­fec­ti­ble­ment rema­ta­des pel ces­sa­ment de l’entre­na­dor que con­fi­ava en ell o en lesi­ons de gra­ve­tat que no l’han dei­xat lluir com, per exem­ple, ha acon­se­guit el mateix Munir. De con­di­ci­ons i talent en va prou ser­vit.

A Sam­per li sobra classe i cate­go­ria i, com diria en Pep, no li cal ni ser estra­fo­lari, ni pro­jec­tar cap imatge d’eixe­le­brat pen­dent del mirall i les xar­xes soci­als. És un noi que ha mamat la casa i el seu lli­bre d’ins­truc­ci­ons len­ta­ment, curs a curs. Ente­ni­men­tat, arti­cu­lat i entre­gat a la causa. A sobre, podria donar oxi­gen a Ser­gio Bus­quets i Raki­tic, ja con­sa­grat com a pri­mer relleu i millor solució en cas de des­cans de l’insubs­tituïble boia, cons­tant referència posi­ci­o­nal de tot el col·lec­tiu. Sen­tim flaca per Sam­per, no cal dis­si­mu­lar-ho, i res no ens plau­ria més que veure’l llui­tar a mitjà ter­mini per la titu­la­ri­tat de la plaça amb Oriol Bus­quets, una altra pro­mesa avui en recu­pe­ració de qui guar­dem també les millors referències. Desit­gem que acabi aviat la malas­tru­gança d’aquest noi, un dels nos­tres sense dis­cussió, i aviat puguem con­fir­mar que recu­pera forma i expec­ta­ti­ves d’èxit a còpia de minuts. Dit això, arri­bem a l’entre­llat de la seva situ­ació, resu­mit en un con­cepte impres­cin­di­ble: con­fiança.

Les claus del magat­zem que guarda la con­fiança necessària per con­ver­tir els nos­tres pro­jec­tes en rea­li­tats rau en les mans d’una sola per­sona, Ernesto Val­verde. Insis­tim en la neces­si­tat d’aposta pels joves de la casa com a única sor­tida si el club vol man­te­nir iden­ti­tat i con­tro­lar un xic la dis­pa­rada massa sala­rial. Con­fiança en l’aposta i que ultra­passi l’estèril brin­dis de pre­tem­po­rada, quan era fàcil i de calaix ali­near Riqui Puig i Miranda expres­sant grans propòsits d’esmena amb un mis­satge que ara cal rati­fi­car en fets. Tant se val remar con­tra cor­rent, que­dar-nos en mino­ria o cla­mar davant la ger­nació que pre­fe­reix gas­tar-se mor­te­ra­des en melons sense obrir o apos­tes mediàtiques. Recol­zeu Sergi Sam­per. O sim­ple­ment, ator­gueu-li igual­tat de tracte, opor­tu­ni­tats i valo­ració. Ell res­pondrà. I par­lant de con­fi­an­ces, cal expres­sar un recel gene­rat per la minsa auto­es­tima culer: al grup de Cham­pi­ons són els rivals els que poden quei­xar-se de mala sort. Men­tre tin­gui Messi i fun­ci­oni la ban­queta, el Barça encara és el poderós Barça, l’adver­sari a témer. Sem­bla­ria que ho veuen arreu, tret d’aquí.