Vendre cocaïna de blaugrana
Travessem la Praça do Rossio i a prop del Nicola un jove m’ofereix marihuana, el fito de dalt a baix perquè duu una samarreta del Barça i llavors, malinterpretant el meu esguard inquisidor, em diu si vull cocaïna. M’enervo, i no per la seva anàlisi superficial d’una barba cubana i el posat de George Harrison –estic acostumat a ser examinat amb desgana als aeroports–, sinó perquè distribueix bitllets fraudulents al paradís vestit amb l’emblema del meu club. M’atanso a la seva orella i li brindo a preu de cost un missatge inequívoc: si vols llogar a la teva mare fes-ho, però amb una altra camiseta. No entenc el portuguès, però la gravetat de la resposta acoquina la Maite, que m’arrossega cap al restaurant mentre el camell de Rossio i un servidor utilitzem els dits per dedicar-nos gestos esculturals. Hores després, assimilant una bacanal de gambes, torno a l’hotel recorrent la part baixa de la plaça per evitar-lo, però altres dromedaris m’ofereixen farina amb samarretes de tendes de neumàtics i grups de punk. S’agraeix el detall neutre. De totes maneres, per aquella sensació bastarda d’experimentar el resultat de la meva exhortació apostòlica, l’endemà passo pel mateix indret i soc testimoni de la detenció d’en paperines. No dubto. M’acosto al furgó policial i li veig una camiseta falsa de la Juventus, li assenyalo la samarreta i li aixeco el dit polze acompanyat d’un petó. La seva reacció és visceral: amenaça de matar-me, i és allà on decideixo que abans de morir tornaré a Lisboa a visitar-lo.