Jugant als espies
Si jo fos Teresa Basilio estaria molt enfadada. Que el teu nom quedi vinculat a un dels més grans ridículs de la història moderna del Barça no ha de fer cap gràcia. Per anar per feina, abans-d’ahir el Barcelona va emetre un comunicat en què anunciava que la junta directiva incorporava tres nous directius: Marta Plana, Jordi Argemí i la citada Teresa Basilio. Eren les 20:49 hores i en el mateix escrit els mitjans de comunicació descobríem els seus currículums i les seves fotografies. Ahir al matí, segon capítol: a les 10:43 hores, o sigui 13 hores i 54 minuts més tard, un altre comunicat del club informava que Basilio no podia ser directiva perquè no complia un dels requisits necessaris per ser-ho segons els estatuts del Barça: tenir cinc anys d’antiguitat com a sòcia de l’entitat. Increïble però cert.
Què ha passat aquí? Com és possible que un president, tants executius i assessors i, també, tants directius, entre els quals hi ha un secretari de junta, Jordi Calsamiglia, advocat ell, expert en dret esportiu i president de la comissió de disciplina del club, no s’adonin del greu error? El procediment és tan extraordinàriament simple que no cal ser jurista per entendre què cal fer en aquestes circumstàncies.
El ridícul encara és més gran si s’observa que el mateix Calsamiglia va ser membre de la comissió de reforma dels estatuts l’any 2013 i que va decidir que “per ser elegible, el president haurà de tenir una antiguitat de deu anys i els directius, de cinc”. L’aleshores portaveu, Toni Freixa, va informar de tot plegat l’11 de juny d’aquell any. Ell, l’actual secretari, l’home que havia d’aturar l’esperpent, no ho ha fet. Ell, un dels pares dels actuals estatuts, sorprenentment, ho ha permès. I els altres directius, també. Perquè la responsabilitat és seva però la resta de membres de la junta han de conèixer una norma tan elemental com aquesta. No hi ha excusa per explicar tanta mediocritat.
Aquesta ha estat una conseqüència més del secretisme de Bartomeu. El president i el seu cercle de directius i executius de confiança fan i desfan sense informar la resta de companys perquè, segons ells, cal ser discret en tots els processos. Els dels fitxatges, els dels patrocinadors... i, també, en el dels nous dirigents. I com que del que es tracta és que els periodistes no se n’assabentin (qüestió lògica, d’altra banda), s’amaga la informació perquè ningú sigui indiscret. O sigui, es desconfia dels mateixos companys de viatge fins al punt còmic de viure escenes surrealistes de directius de ple dret preguntant a periodistes sobre determinades realitats del club. I, és clar, a continuació, discussions i enveges internes que poden arribar a provocar errades infantils com ara la d’aquesta setmana.
Era fàcil: només es tractava de comentar el cas amb el directiu de l’àrea jurídica –el mateix Calsamiglia–, posar-se en contacte amb l’executiu de torn –Pere Jansà– per tancar la feina i traslladar les decisions perquè el responsable de comunicació –Toni Ruiz– i el portaveu –Josep Vives– fessin públiques les decisions de la junta directiva, però no. No se’n refien, els uns dels altres i, per això, per les oficines de can Barça n’hi ha que juguen a fer d’espia. Això sí, sense gavardina. I, de moment també, sense Teresa Basilio.