Ja ho deia Mishima. Tot torna a començar. I en aquest cas, més que el planning purament esportiu, que la temporada en si, diguem-ne, parlem de la les ambicions, sensacions i objectius del Barça d’handbol. Després d’una temporada discreta, l’equip transmet les sensacions, en tot just els primers compassos, d’haver recuperat el to i la convicció en les seves possibilitats. Tot obert.

Aquest canvi es deu, bàsicament, a dos factors interconnectats. D’entrada, l’augment de jugadors de la plantilla. Numèricament és només un, que a la primera línia ja es nota, però la recuperació de Lasse Andersson i poder disposar d’Aron Pálmarsson des de bon inici representen un fet diferencial. El Barça creix en potencial i recursos, cosa que ens porta directament al segon paràmetre d’il·lusió. L’aposta del cos tècnic per a aquest proper any és molt clara. La velocitat i la varietat. L’equip vol enriquir els seus principis afegint propostes al seu sistema defensiu, del 6:0 inamovible de l’any passat al 5:1 amb què l’equip es va guanyar la supercopa. I tot això, jugant a un ritme molt més alt que fins ara. En tenir més jugadors, en millor condició, i amb un perfil idoni per executar aquesta idea, s’ho pot permetre. Com qualsevol aposta, té certs riscos i peatges, però des de l’estructura esportiva s’entén que és el millor camí per recuperar el tron europeu, que torna a ser l’epicentre del desig després d’un any en que Colònia quedava més lluny que mai.

Deia Messi l’altre dia que la Champions és una prioritat i que aquest any toca. En el cas de l’handbol segurament no es pot ser tan vehement, atès que el format de competició, i la dinàmica del mateix esport no tenen res a veure, però el que és cert és que, en la graella de sortida, el Barça ha recuperat llocs i posicions.