Nou vocabulari en blanc-i-blau
No sé fins on arribarà aquest Espanyol ni en quina posició acabarà la lliga. Encara menys si farà un paper satisfactori en la copa o si bé caurà contra el primer adversari. Els fitxatges no han estat grandiloqüents per intentar reduir el límit salarial. En el pla estrictament material, l’Espanyol sembla haver cuinat un plat trist per la manca de guarnició, però és només una aparença artificial. El futbol es mou amb molts intangibles i l’Espanyol està guanyant la batalla a l’escenografia que l’envolta. Una manera de pensar allunyada dels cànons dels passat: ajornar el triomf, la permanent transició eterna, ens porta una olor de naftalina insuportable. Aquest nou Espanyol parla del present com a base per construir el futur. D’assolir reptes immediats cada cap de setmana. Mots com ara ambició, rendiment, esforç o exigència comencen a repetir-se com un dogma. “No som el club de les excuses, mirem cap a endavant”, deia en una recent entrevista a aquest diari el director del futbol professional, Rufete. Un discurs de rigor que està alineat, sense fissures, amb el del tècnic. Tots dos destil·len ambició. No es queixen perquè és perdre el temps i volen treure el màxim dels jugadors que tenen a la plantilla. L’Espanyol ha positivat el seu missatge en els últims dos mesos i el discurs ha arrelat. La batalla mental està guanyada. Els futbolistes, des del primer minut d’aquesta lliga, es creuen millors que fa uns mesos. Han visualitzat el nou estat anímic i ara esperen cada partit com una festa no com una tortura.