Wanda, la indomable
El mateix dia que la polonesa Wanda Rutkiewicz culminava els últims metres de l’Everest (8.848 m) i es convertia en la tercera dona, la primera europea i la primera persona de la seva nacionalitat que escalava la muntanya més alta del món, a gairebé set mil quilòmetres de distància, a la Ciutat del Vaticà, el seu compatriota Karol Wojtyla era ordenat com a papa Joan Pau II. Polònia s’obria al món amb un fet esportiu i un de politicoreligiós que van coincidir tots dos el 16 d’octubre del 1978, encara en ple règim comunista. Wanda Rutkiewicz va convertir-se en tota una personalitat a Polònia, i encara ara és considerada la millor alpinista de tots els temps. Ella va ser una de les peces fonamentals de la generació d’alpinistes polonesos que, durant la dècada dels vuitanta, va passar la mà per la cara a la resta de la comunitat alpinística internacional amb un esperit transgressor que els va dur a atacar amb èxit les muntanyes més altes del món com mai ningú ho havia fet abans: a l’hivern. Rutkiewicz va ser, també, la primera dona que va escalar el K2 (8.611 m), el 23 de juny del 1986. Va acumular fins a vuit vuitmils abans de la seva mort, que es va produir el 1992 en una expedició al Kanchenjunga (8.586 m).
Però, més enllà del seu palmarès, l’alpinista polonesa va marcar una època per una forta personalitat i un carisma sense els quals difícilment s’hauria obert camí en una disciplina dominada majoritàriament per homes. Des d’un feminisme aferrissat, convençuda que difícilment una dona podria compartir una expedició amb altres homes en un pla d’igualtat, va promoure les expedicions íntegrament femenines a l’Himàlaia i no permetia cap ingerència, ni d’home ni de dona, en la seva carrera alpinística. “Tots els intents de limitar la meva independència els veig com una agressió”, va dir en divorciar-se del seu primer marit. “Quan em vaig adonar que els deures familiars no eren del meu grat, l’única sortida que vaig veure va ser la separació”, va dir quan es va divorciar del segon. Wanda ni tan sols es va deixar vèncer per una meningitis que va tenir a mitjan dècada dels setanta, a conseqüència de la qual va haver de tornar a aprendre a parlar i caminar, ni tampoc per una greu fractura a la cama que la va tenir dos anys aturada i la va obligar a passar quatre cops per la sala d’operacions. Era indomable i prenia les seves decisions fins a les últimes conseqüències. Duia les regnes de la seva carrera amb determinació. És així com el 1991, després d’una ascensió a la sempre compromesa cara sud de l’Annapurna, es fixa l’objectiu de convertir-se en la primera dona que escala tots els vuitmils del planeta. Ja en tenia vuit en el seu palmarès, i només un any després s’uneix amb el mexicà Carlos Carsolio, quarta persona a escalar-los tots, amb l’objectiu d’assolir el novè al Kanchenjunga, al regne del Sikkim. El dia de l’atac, el 12 de maig del 1992, surten junts, però Carsolio, més aclimatat, s’avança i fa cim sol. De tornada es troba amb Wanda Rutkiewicz a uns 8.300 m d’altitud. La intenta convèncer per baixar junts cap al camp base, però ella s’hi nega en rodó i es disposa a fer bivac sense sac ni menjar amb la intenció de fer cim l’endemà. Ja no se’n va saber mai més res i uns dies després se la dona per desapareguda. Havia mort fidel a la seva manera d’entendre la muntanya i la vida: amb total determinació. “Tenia la força i la determinació no de cinc dones ni de deu, sinó de vint-i-cinc”, va dir d’ella Hanna Wiktorowska, secretària de l’Associació Alpina.