Això de la samarreta de quadres és un nyap monumental, fruit d’aquest màrqueting capaç de carregar-se el més sagrat amb l’únic objectiu de vendre. Al final aconseguiran que avorrim el futbol modern, aquesta falòrnia de negoci en què han convertit el joc i l’esport que tant ens agradava. Ens rebenta allò tan tòpicament català de refugiar-se en el qui paga mana. Al dictat d’aquesta dita se’ns convida a empassar qualsevol gripau que Nike sigui capaç de perpetrar, qualsevol burla als senyals identitaris d’un club que, des que van embogir amb el canvi anual de samarreta per fer negoci, ha vestit els colors més estrafolaris, de les maneres més contràries a la tradició emocional heretada dels ancestres. No tot s’hi val, per molt que paguis, ho justifiquis tot amb els èxits de vendes i surtin a passeig els propagandistes de torn a escampar meravelles d’aquests injustificables quadres. A propòsit de la nova malifeta, el precandidat Víctor Font es declarava partidari de realitzar consulta oberta entre els socis per copsar la seva opinió al respecte. N’hi hauria prou amb la instauració del vot universal de caràcter digital, novetat radicalment democràtica i avançada que s’escau com un vestit a mida a una entitat que abusa a l’hora de vantar-se sobre aquest tipus de valors. De seguida, però, van contraatacar els dòbermans de la junta proclamant que no es pot consultar constantment qualsevol fotesa, fitxatge o projecte, proclamant que això atemptaria contra la llibertat d’acció consubstancial a qualsevol gestor. Com sempre, els convé confondre naps i cols en benefici propi.

Ja que hi som, destapem la capsa dels trons. La samarreta és una calamitat i per molt que intuïm el rebuig de l’aficionat ens la faran empassar (i comprar) sí o sí. Entesos. En paral·lel, de totes maneres, en lloc d’acostumar-nos que ningú, absolutament ningú, badi boca per criticar o matisar les decisions de la junta, siguem valents i coherents amb la trajectòria del més que un club i optem per la radicalitat. Vot universal immediat per a les consultes de cert pes, com aquesta, i en especial, de cara a les properes eleccions a la presidència. Que voti tothom des del seu ordinador, que trenquin els habituals i paupèrrims percentatges de participació presencial en els comicis. Així giraríem full dels dos blocs tradicionals de votants, fèrriament establerts durant les dues últimes dècades en uns 25.000 votants de caràcter conservador, per anomenar-los d’alguna manera entenedora, i els 15.000 disposats a donar suport als progressistes. Republicans contra demòcrates a la manera electoral americana que no representen ni la meitat del col·lectiu. Ni el 50 per cent, subratllem. No som tan demòcrates? Doncs endavant les atxes. No val, de passada, justificar-se amb la convocatòria de referèndums induïts i tendenciosos en què sempre guanya qui els convoca, com va ser el cas de l’Espai Barça, un brindis al sol validat sense que ningú conegués el contingut de la reforma. El vot universal, entre mil avantatges, també valdria per esperonar l’anestesiada massa social, incorporar sectors joves fins ara sense veu i espavilar la directiva, que així se sentiria mínimament fiscalitzada. D’aquesta manera, tornem a la samarreta, podria estirar les orelles a Nike i dir-li què coi s’han cregut amb tanta broma pesada.