Soc partidari que la gestió de les competicions professionals –i no només les que ho són per llei– estigui en mans privades i no de les federacions. De fet, ja eren seves i les van haver de cedir fa dècades per la falta d’aptitud a l’hora de vendre els drets d’imatge –és a dir, els televisius–, que és la mare dels ous. Per a les federacions, la promoció, la formació, les categories no professionals i les seleccions, que és el que saben fer.

Javier Tebas ven ara el cistell a preu d’or (1.000 milions d’euros). Aquest és el seu aval davant els clubs, que li van donar la força en el seu litigi permanent amb Ángel Villar. Paral·lelament, les federacions han anat perdent ingressos provinents del pressupost públic –sobretot amb l’última crisi i amb el PP en el poder– i, en el cas de la de futbol, sumem-hi el que Rubiales ha trobat sota aquella estora a la qual Villar no treia el peu del damunt i els ingressos perduts a conseqüència dels escàndols que van acabar amb la destitució de l’anterior president. Resultat: la RFEF necessita diners. Completen l’equació una relació personal difícil entre Rubiales i Tebas des que l’aleshores president de l’AFE va muntar una vaga de jugadors i la pretensió de Tebas que el Girona-Barça de Miami passi per un embut massa estret, i tenim el dibuix de la gresca.

Val la pena entendre què ha passat en el bàsquet, un negoci de dimensió incomparablement menor. L’ACB va sorgir el 1983 perquè la federació era un instrument paquidèrmic poc útil per a la modernitat. L’Eurolliga va prendre la màxima competició europea a la FIBA, que va admetre la derrota però vint anys més tard pugna –amb un èxit descriptible– per alçar una nova competició gairebé clandestina.

No sé com acabarà la guerra. De fet, en la seva enverinada espiral dialèctica, potser no ho saben ni Tebas ni Rubiales. Galls arrapats al cistell un per cada banda, ells sabran fins on volen arribar. Primer, perquè qui paga –patrocinis, drets...– vol els ous sencers. I perquè si la federació recuperés la gestió i generés menys diners que Tebas ara –i podria passar–, la crisi de Miami seria una broma al costat del restrenyiment que es farien venir les gallinetes –Madrid inclòs, tot i l’efervescència anti-LFP d’ara–, que no farien cap més ou calent als qui les esclavitzen abans de buscar-se uns galls més sans i valents o entendre’s amb la veïna.