L’ACB 2018/19 ja està en dansa sense Juan Carlos Navarro, amb el Madrid de nou favorit i el Barça pressionat per la necessitat de remuntar el pendent, sense excusa. Que el líder blaugrana estigui a la banqueta i no a la pista és un bon punt de partida per traçar una línia i recuperar solidesa i credibilitat. Amb Pesic, tot té un sentit. A més, és un reputat especialista per extreure el màxim rendiment dels jugadors, maximitzar les virtuts col·lectives i amagar les febleses. En això, pocs tècnics s’hi poden comparar a Europa. Ara bé, exigir a un entrenador que construeixi un cicle guanyador en un any i mig és una desmesura. L’exemple és el mateix Madrid, Pablo Laso i les plantilles desbordants de talent i físic que van trontollar durant tres temporades abans de ser el referent. Exigència, sí, però sense perdre la perspectiva.

L’Andorra és l’altre equip de la federació catalana amb aspiracions de treure el cap per la part alta. De fet, per pressupost li correspon. Estrena entrenador i una plantilla potent però amb continuïtat. El Joventut ha afegit altes de molt nivell a renovacions clau per definir un equip que fa goig. I el Manresa, l’any del seu retorn a l’ACB, arrenca amb reforços amb més qualitat i experiència del que es podria esperar d’un pressupost forçosament molt limitat.