‘Olé, maestro’!
Tots en tenim algun exemplar adherit a la nostra rutina. Objectivament gaudeixen d’una vida confortable però avaluen el seu dia a dia amb l’esbufec nihilista del que viatja a l’infern amb un vol sense tornada, i per no anar-hi sols, el remolquen al costat fosc de l’existència mentre et van cobrint de merda fins al coll. Per això hem de venerar els assassins dels fabricants de cendres, els lladres del pessimisme, els apòstols de l’agraïment, aquells que com Joaquín fan del dia a dia una festa on sempre ets el convidat estrella. Així, doncs, en una època de dèspotes acomplexats que han d’imposar la seva autoritat amb allò de veure qui la té més grossa, gaudir del capità del Betis donant voltes pels estadis és un luxe per als quixots que cerquem el caràcter d’un club personificat en el lideratge del seu patró. Joaquín és el Betis i el Betis és Joaquín: la sàtira davant els propis defectes, les arengues èpiques abans d’iniciar una batalla perduda, la virtut d’arrambar la pilota com si passegessin enganxats per Triana, l’orgull del ser per sobre del tenir, i finalment, l’agraïment de saber-se l’escollit per ocupar el lloc somiat de qualsevol dels que el veneren des de les grades, conscients que els déus de veritat moren per ser eterns en l’espai dels records insubornables. Per això de petit volia ser Guardiola, i ara que em vaig fent vell sense fer-me gran del tot, vull ser Joaquín i transmetre a la meva gent l’agraïment per tenir aquesta vida tan de puta mare. Olé, maestro! Que grande eres!