El comiat monumental
Quin és el millor alpinista de la història? Fa unes setmanes parlàvem de qui és considerada com a millor alpinista dona de tots els temps, la polonesa Wanda Rutkiewicz , però entre els seus homònims masculins, quin d’ells ostentaria la condició de rei de les muntanyes? En els fòrums especialitzats no hi ha dubte que un dels noms més repetits és el de l’italià Walter Bonatti. N’havíem parlat a propòsit d’un greu episodi de difamació de què va ser víctima en la primera expedició que, el 1954, va escalar amb èxit el K2, la segona muntanya més alta del món (8.611 m), i que el va perseguir gairebé fins al final de la seva vida, l’any 2011. Resumir el llegat de Bonatti en aquestes quatre línies seria com intentar ressenyar en el mateix espai la carrera encara inacabada de Leo Messi: una missió impossible. Per això ens centrarem en una de les seves monumentals ascensions. Concretament, l’última que va fer abans d’abandonar, premeditadament, l’alpinisme d’extrema dificultat. Va tenir lloc en una muntanya fronterera entre Itàlia i Suïssa de nom en italià tan bell com el seu perfil estilitzat, Cervino, i tan dur en alemany com l’escalada que Bonatti va fer fins al cim, Matterhorn.
Era el febrer del 1965 quan Bonatti i dos amics seus –Gigi Panei i Alberto Tassotti– es van plantejar obrir una ruta nova a la cara nord del Cerví –en català– en temporada hivernal. El grup va progressar durant tres jornades, però una tempesta els va obligar a abandonar l’empresa. La duresa de l’ascensió va provocar la renúncia dels dos companys de cordada de Bonatti, que igualment va decidir tirar l’escalada endavant –diverses expedicions anhelaven el mateix objectiu– i es va tornar a penjar, aquest cop tot sol, a la paret. Si algú era capaç de progressar en solitari per una cara nord tan tècnica com la del Cerví i en unes condicions extremes com les de l’hivern era ell. En part a causa de l’episodi del K2, Bonatti havia desenvolupat un caràcter que tendia a la misantropia, motiu pel qual va excel·lir en les escalades en solitari. Es refiava de pocs alpinistes com a companys d’escalada i, quan compartia cordada, difícilment en cedia el primer lloc.
Mig en secret per despistar les cordades rivals que anhelaven tenir èxit on Bonatti havia fracassat, l’escalador italià es va fer acompanyar per tres amics fins al peu de la muntanya per emprendre, durant quatre dies i quatre nits, una ascensió colossal per aquella línia nova que havia ideat a la perillosa cara nord del Cerví. El llançament d’un parell de bengales per confirmar que continuava amb vida va ser l’única comunicació que va establir amb el món exterior. A poc a poc, amb determinació i una gran fortalesa –virtuts de les quals anava sobrat–, Bonatti va mossegar metres a la monumental paret nord del Cerví fins que el 22 de febrer, després de tirar al buit el material que ja no li servia per a l’escalada, va arribar al cim. Una ascensió històrica amb la qual va rubricar i va donar fi a una carrera que el convertia en un mite de l’alpinisme. “Des d’aquell dia, més enllà de les incomprensions que han fet difícil la meva vida d’alpinista, m’acompanya la imatge edificant d’aquella escalada”, relata Bonatti, satisfet d’aquella escalada, però també de tot el seu impecable llegat, en el seu llibre Muntanyes d’una vida.