Els èxits de les esportistes i els clubs catalans femenins no s’aturen –aquest cap de setmana n’hem tingut algunes mostres més– però el que no acaba d’arrencar és la presència de les dones al capdavant de les federacions, els clubs o els equips. Fa unes setmanes, la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) va incorporar les presidentes de les federacions catalanes de corfbol, agilitat i persones amb discapacitat intel·lectual al seu consell directiu, amb la qual cosa ara hi ha cinc dones en la directiva. Poques, però és un pas endavant. Dies enrere, el Consell Superior d’Esports (CSD) va presentar un estudi sobre les entrenadores que hi ha en els equips de les 10 principals lligues espanyoles femenines d’esports col·lectius. Dels 32 equips catalans que juguen en aquestes competicions, només tres tenen una dona d’entrenadora: el Sant Adrià de bàsquet, el Mataró de waterpolo i l’INEF-L’Hospitalet de rugbi. Un percentatge ínfim que mereix una seriosa reflexió de tots els implicats. No ens creiem que no hi hagi dones preparades per dirigir aquests equips. No s’hi confia? També en aquest sector les dones han de fer front a un seguit de condicionants que els homes no tenen? Si la dona esportista es va obrint camí, per què la dona entrenadora no ho hauria de fer també?