La caiguda del monarca
Mira els plebeus amb el gest despòtic del monarca que escup sobre la guillotina mentre repta la mort amb l’esguard ufanós. De totes maneres, a pesar de la seva tirania protegida per un harem de llepons reials, el balanç macroeconòmic imperial és d’un Felip IV desbordat a Flandes mentre abandona el nou món i recull el cadàver del virrei durant el Corpus: vuit anys al Madrid, Chelsea i Manchester, amb el botí de dues lligues, dues copes, una Europa League, cap final de Champions disputada, i tres vestidors arrasats per manca de diplomàcia i excedent de testosterona. Així doncs, com que el patrici de Setúbal és conscient de la presència de massa vinagre per tan poques roses, duu el debat al joc d’engegar el ventilador perquè la porqueria embruti el seu entorn sense depurar-ne les pròpies responsabilitats; això sí, quan està sol a casa reconeix el càstig d’una part dels seus fidels que l’han destronat com l’antagonista de Guardiola: ja no serveix ni per omplir de riures una conversa etílica de sobretaula. Així doncs, el sobirà de les ombres acabarà morint al camp de batalla amb uns enemics compadits de la seva glòria pretèrita reconvertida en una estafa afalagada per una cort hipòcrita, i serà llavors, al funeral solitari del cavaller de la farisaica figura, on recordarem els portaveus del gran xeic d’Espanya adorant l’altivesa del que un dia van lloar com si fos el Messies, i avui repudien perquè el Al Castore decideix que els ventrílocs han d’interpretar una altra melodia. T’estimo, caverna.