Hauríem de guardar ben presents en la retina la ingent quantitat d’imatges que Messi ens regala. I en la memòria, per preservar la felicitat que ens procura. La col·lecció de tot allò que Leo ha creat en el decurs de la seva llarga i portentosa carrera mereix una preservació museística, un cop comprovada la seva fal·lera de perllongar constantment aquest grau de genialitat impossible per a la resta d’humans. Tampoc aspirem ja a compilar una enciclopèdia de paret que enquaderni les meravelles escrites per celebrar les seves accions. Ens plau i enorgulleix la incalculable pluja de floretes llançades des d’Anglaterra després de l’últim recital a la catedral de Wembley, escenari ideal. Tothom rema en la direcció única de considerar-lo el millor futbolista de la història, com no podia ser d’altra manera, amb justícia i argumentari carregats de raons. I vesteix la samarreta blaugrana, la dels culers, no ho oblidem mai. No hem tingut ni tindrem millor ambaixador que aquest, insuperable en la seva competència per al càrrec. Honora l’escut com ningú mai ho ha fet. Tant de bo si sabem enorgullir-nos d’ell eternament.

De dimecres passat ens quedem amb l’expressió del geni després del quart gol, exhaust per l’esforç, sense afegir-se del tot a la pinya de celebració definitiva per manca d’esma, conscient que arrodonia el festival amb un dels seus segells característics. Després d’intentar dos enviaments a la xarxa que acabaren petant contra els pals rivals, Messi encara va cercar una mica d’alè en l’entossudiment per dirigir l’últim intent a la diana. Abans parlàvem de xuts, més o menys forts, que remataven la jugada en gol. Ara, ampliant el repertori del vocabulari futbolístic, ens entenem a la perfecció quan descrivim que el deu executa passades que acaben dins i pugen al marcador. Un toc suau i col·locat, com si fos de jugada, convertit en definitiu. El grau de compromís, de professionalitat, d’estima a la samarreta i la infinita aportació d’aquest home ens obliga a imaginar com serà l’estàtua que, algun dia, haurà de presidir l’entrada al Camp Nou per immortalitzar l’agraïment culer, ja conscient per sempre més que mai cap futbolista ha donat tant a la causa blaugrana. Mai, ningú. Tot és exagerat en Messi. I no queda altra opció que l’excés si vols replicar-lo a un nivell que no desmereixi.

El sol que enlluerna i també tapa ombres no pot, però, amagar un parell de reflexions. Primera, després d’encertar-la amb l’onze a Wembley, Valverde ha de mantenir rendiment i fer un difícil pas endavant, consistent a assegurar que funcionin les rotacions, a dissenyar diversos plans que no notin l’absència dels eterns titulars. Encertar-la en la solució definitiva, que tant es resisteix. No va de dibuix tàctic, ni tampoc de parlar de suor, actituds o excuses primàries. Es tracta que rendeixin quinze o setze, segons exigeixi el matx del dia. Només l’elit dels entrenadors sap com traure partit d’una plantilla. I aquest és el seu repte. I l’últim comentari, dedicat a un aniversari. Ens sembla fins i tot poètic, i òbviament apropiat, assenyalar l’1-O com el final d’un llarg recorregut. Aquell dia, el Barça va deixar de ser “més que un club” jugant a porta tancada. Ara, queda limitat a lema de màrqueting. Qui busqui consol, pot acceptar la derivació: “Messi que un club”. I prou.