Saltem de Wembley a Mestalla, d’un estat d’ànim al contrari amb absoluta facilitat, senyal que no les tenim totes. Valverde ha passat de ser respectat entrenador de consens a concentrar els dubtes de les diverses faccions i sensibilitats del barcelonisme. En aquest continu vaivé on estem incòmodament instal·lats, el que avui és blanc demà salta altre cop al negre. Aquells fitxatges que semblaven esplèndids, ara tornen a resultar diana de sospita. En especial, Arturo Vidal, que ha aconseguit la petita proesa d’esgotar-nos la paciència a les primeres de canvi. Enhorabona al xilè per la relliscada de bocamoll i recordar-nos que no calia afrontar la inversió de 18 milions en un futbolista de baixada, d’estil que s’assembla a l’ortodòxia blaugrana com un ou a una castanya. Ja que Pep Segura té capricis cars, ha de sortir a justificar-los en públic. Curiós, el cas de l’actual ideòleg. Diu que sospira per la qualitat, el talent i la pervivència del planter, però en la pràctica incorpora picapedrers com el mig. Així alimenta aquest lent declivi cap a la pèrdua d’excel·lència. Si hem de ser francs, de Segura només anhelem, com qui posa un ciri al sant en espera de prodigis sobrenaturals, que sigui capaç de portar De Jong i De Ligt, els dos noms que desperten la unanimitat dels entesos. Porten el tarannà Barça a la sang i amb ells ens tocaria la loteria. Però no, es veu que anem atrafegats amb altres tossuderies, com la dèria per Rabiot. Si no en vam fer prou amb el clatellot de Neymar com a resposta per haver pretès Verratti, tornen a emprenyar el PSG. O sigui, no forgen aliances beneficioses amb l’Ajax i tampoc saben preservar-se dels adversaris. O deixar-los tranquils per no rebre la segona plantofada dels àrabs, simplement.

Hem passat la setmana distrets amb els críptics missatges de protesta d’en Vidal reclamant més protagonisme. Només faltava aquesta d’un cos estrany, una nosa en el joc de posició que Segura i companyia volen justificar com l’home capaç de posar cama, caràcter i mala bava quan sigui necessari, com si amb aquests atributs el Barça hagués guanyat alguna cosa en la seva vida recent. En tot cas, per molt que el noi es vanti de currículum, aquí encara no ha demostrat res. I aquesta és l’empresa que, ves per on, ara li paga esplèndidament. Sense nostàlgies, trobem a faltar el futbol d’abans, quan es despatxaven insurreccions tan injustificades amb multes o perllongades banquetes per alliçonar el díscol protagonista sobre la supremacia del bé col·lectiu. Dissortadament, la manca d’autoritat i lideratge al club que suportem amb resignació comportarà que ningú li estiri les orelles més enllà d’un parell de titulars de premsa per quedar bé. Si el tal Vidal és un professional que vol obtenir el respecte de la nova parròquia, només ha de mirar Messi, imitar-lo, callar i rendir quan jugui. Res més. Nul·la tolerància a aquest tipus de gent, gens conscient dels seus privilegis, incapaços de sospesar i alegrar-se de la sort d’haver fitxat pel Barça quan quasi li tocava jubilació daurada en algun d’aquests països que paguen fortunes als futbolistes retirats de l’alta competició. Ens encantaria que renyessin Arturo Vidal, però sembla que en aquest club ningú recorda als eixelebrats que el bé general prima sobre l’egoisme. Qui el va fitxar, Segura?