Julen Lotina
Fa un any es reencarnava en Carles I per pilotar els destins de la pàtria a la conquesta del paradís perdut, i a pesar d’abandonar més tard el vaixell a través d’un ull de bou esquerdat, no se’l va calumniar perquè bescanviava l’embarcació reial pel iot del propietari de la finca, però ara, quatre mesos després del bateig al Bernabéu, tot ha canviat i des de la sala de màquines es parla d’enviar-lo a galeres en nom dels 50 gols de l’absent. Quin ha estat el seu pecat? Primer, el plor melancòlic de la presentació com a mostra de feblesa en un univers de jugadors enamorats del concepte hiperbòlic de si mateixos, i després, la progressiva metamorfosi física cap al llenguatge no verbal de Miguel Ángel Lotina: ganyota amorfa trencada per un atac d’ira contra el món en general, el cap jup fingint explorar una solució al drama, aparentar calma a la sala de premsa quan la soga busca emetre el judici final, i sobretot, la percepció que qui necessita una abraçada difícilment podrà donar el tomb a una conjuntura enrevessada. Així, doncs, el llenguatge no verbal està duent Julen Lotina al cementiri dels entrenadors oblidats, i si no aconsegueix canviar-lo amb l’ajut d’un coach molt emprenedor que utilitza paraules angleses per maquillar la seva incompetència, els aficionats del Madrid veuran en el seu esguard la falta d’Higuera entrant mentre ell vola i vola vestit de blaugrana sense arribar mai a blocar la pilota sarcàstica que assenyala sense escrúpols els condemnats a l’Hades de la desmemoria.