En les rodes de premsa l’aspecte assenyat de l’entrenador del Barça sempre es descloïa amb una mitja rialla amb un punt d’ironia. Com si ens volgués traslladar un concepte assumit d’una certa relativitat. I és que el noranta per cent dels problemes futbolístics només són futbol. Per això em va copsar la cara preocupada en els partits contra el Tottenham i el València. Si fos valverdòleg potser escatiria quin era el motiu. En el primer cas potser és que, tot i anar guanyant, els jugadors anaven pel seu compte; en el segon, perquè potser se sentia obligat a posar l’equip guanyador ja que en cas de perdre no li retraguessin de no posar els millors. O perquè la càrrega de la pèrdua de punts pesava molt. O potser perquè no fa l’alineació que ell voldria. Si mirem la seva trajectòria veiem com la temporada passada li agradava comptar amb un jugador més rocós però també, en les pujades, poc previsible per a l’equip contrari com era Paulinho. Enguany sembla que comptava amb Arturo Vidal per a aquesta comesa, però l’estil més Barça de donar fluïdesa al joc del brasiler Arthur sembla que s’ha imposat i ha rebut el vistiplau de tota la crítica. Tal vegada segueix enyorant posar la seva peça. La gestió del personal se li ha embolicat més del que preveia. Volent només 22 jugadors té una plantilla de 25, de la qual ha reconegut que, malgrat que si eren bons serien benvinguts, homes com Malcom no els havia demanat. En canvi s’ha trobat sense suplent de Piqué, obligat a jugar-ho tot.