La genuflexió de Messner
M’ha fet mal als ulls veure com Reinhold Messner recollia el premi Princesa d’Astúries dels Esports de mans d’El Preparao. L’admiració que professo per aquest alpinista és inversament proporcional al menyspreu que sento per qualsevol monarquia, però especialment per aquesta que ens ha tocat patir, encapçalada per un individu que fa poc més d’un any, en un discurs digne d’un dirigent absolutista, va avalar l’agressió a centenars de catalans que només volien votar pacíficament en un referèndum. Messner és ben lliure d’acceptar els premis que cregui, però que algú que s’autoproclama com a progressista i d’esquerres, i que fins i tot va ser diputat europeu pel partit d’Els Verds italià entre el 1999 i el 2004, es digni a fer de cortesà del representant d’una institució obsoleta i antidemocràtica com la monarquia espanyola em grinyola molt. Hi haurà qui pensarà que la pela és la pela i que més valen uns eurets a la teva butxaca que a la d’algú altre. Però dubto que Messner hagi acceptat aquest premi per diners, tenint en compte que la seva dotació no és pas gaire substancial –50.000 euros– i que l’ha hagut de compartir a parts iguals amb el també premiat alpinista polonès Krzysztof Wielicki. M’inclino a pensar que, més aviat, Messner s’ha avingut a participar en la tabola pel suposat prestigi que li pot proporcionar i per un afany de protagonisme que, amb 74 anys, continua latent. Retirat ja de les grans expedicions, suposo que deu ser difícil per a algú que ho ha estat tot en l’alpinisme passar a un segon pla. Tampoc ens ha d’estranyar res d’algú de qui diuen que té l’egocentrisme ben accentuat i que va tenir l’excentricitat de publicar un llibre en el qual, suposadament, aportava proves que demostraven l’existència del Ieti, amb qui va assegurar haver topat una vegada.
Tampoc seria just carregar ara contra Messner només per haver sucumbit als encants de la monarquia. Probablement parlem del millor himalaista de la història mercès a un currículum impressionant. Messner va ser el primer alpinista que va pujar tots els vuitmils, el primer que va escalar l’Everest sense oxigen –junt amb Peter Habeler– i el primer que també el va escalar en solitari i sense oxigen. Un pioner amb totes les de la llei. També ha destacat en la divulgació d’aquest esport, i són especialment interessants els seus llibres sobre l’ètica en l’ús d’oxigen en altitud. La genuflexió davant El Preparao la hi puc arribar a perdonar. Per cert, Martin, em pots dir què hi feies, tu també, recollint aquest coi de premi?