El ‘carpe diem’ blanc-i-blau
L’afició de l’Espanyol viu en estat de felicitat amb el seu equip instal·lat en la segona posició de la taula i a només un punt del líder. La victòria davant l’Osca ha estat l’últim punt d’inflexió d’una plantilla que s’ha conjurat per fer quelcom gran aquesta temporada. L’assignatura pendent de guanyar a domicili es va assolir a l’Alcoraz. No va ser un futbol vistós sinó més pragmàtic. Un duel d’aquells de mastegar sorra on l’adversari et porta a enfangar-te fins als genolls. Un enfrontament, no cal negar-ho, on l’Espanyol hauria perdut si tirem de la història recent. L’equip de Rubi camina de manera ferma. Ja no és aquell conjunt de l’àcid acetilsalicílic que treia el mal de cap als equips més necessitats vestit d’ONG a l’auxili dels desnonats. Els periquitos solidaris han deixat pas a un equip conscient de les seves capacitats i que a cada jornada alimenta més la seva autoestima. Eleva el seu nivell sota la consigna del treball i la humilitat sense renunciar a l’excel·lència. Aquest és el discurs de Rubi. Però el gran triomfador d’aquest inici de lliga és l’afició. Un seguidor melancòlic que ha vist com el guió ha canviat radicalment i que s’abona al carpe diem. Ha abandonat l’estoïcisme per posar-se en mans de l’epicureisme. El plaer és intens i el curs dirà fins on arriba la injecció d’endorfines. Vista la gestió del tècnic, la fam dels futbolistes i la il·lusió de l’afició, tot fa indicar que aquesta posició de privilegi no és casual i aquest equip seguirà alimentant els desitjos d’una parròquia que vol seguir trempant.