Quan llegiu aquest article farà només unes hores que hauran jugat el Valladolid i l’Espanyol. Sense cap mena de dubte, estem parlant dels dos equips revelació d’aquesta primera part de la competició. I ves a saber si algun d’ells se n’haurà anat a dormir aquesta nit passada com a líder en solitari o colíder provisional del campionat, un fet impensable ara fa uns mesos enrere.

Bona part de culpa de la trajectòria d’aquests dos equips la tenen els seus entrenadors. De Rubi ja n’he parlat en altres ocasions i n’he destacat les seves qualitats. Ningú li ha regalat res fins arribar a l’Espanyol. Abans ha hagut de picar molta pedra. Té molt clar com vol que jugui el seu equip i quin ha de ser el camí. Els jugadors diuen que és de tracte proper, i en les rodes de premsa, tres quarts del mateix. Diu coses, és directe, i no li cal guarnir el seu discurs per explicar el que pensa. I sobretot ha estat capaç de reconvertir una plantilla que per a alguns no donava per a més.

L’altre protagonista és Sergio González. Sempre he pensat que en l’Espanyol –eren uns altres temps i hi havia uns altres dirigents– no hi va haver paciència amb ell. Com a debutant va fer una primera temporada més que digna: va quedar entre els dotze primers en la lliga i va arribar a les semifinals de la copa. En el curs següent, gairebé ni el van deixar començar a treballar. Amb més de mig equip titular traspassat –Héctor Moreno, Kiko Casilla, Stuani, Sergio García i Lucas Vázquez– va ser destituït molt aviat per por que Chen Yansheng es fes enrere en la compra del club i, un cop destituït, el seu recanvi, Constantin Galca, una mica més i envia l’equip a segona.

Ha hagut d’esperar més de dos anys per tenir una altra oportunitat. I quan et sembla que t’allunyes de la roda i que s’han oblidat de tu, et ve a buscar el Valladolid a la desesperada, situat a l’onzena posició de segona A, i a poques jornades per al final de la lliga.

La continuació d’aquesta història ja la sabeu. Classifica els castellans per al play-off d’ascens, aconsegueix tornar-los a primera i, ara mateix, amb una de les plantilles més justes i un dels pressupostos més baixos, habita per la part alta de la classificació.

I un servidor que se n’alegra molt per tots dos.