Santiago Solari és el darrer cartutx de Florentino Pérez. L’exjugador del club blanc, i també de l’Atlético de Madrid, enceta la seva etapa com a entrenador després de passar per quasi totes les categories de “la fàbrica”. I en el seu discurs inaugural va deixar anar una de les frases que, malauradament, marcaran els seus inicis com a successor de Lopetegui el breu. “La idea és anar a Melilla i jugar amb dos collons.” Un missatge tan luctuós com estratègic.

Solari passa per haver estat un futbolista atípic. Habitual al Museu del Prado, s’ha desenvolupat amb encert i talent com a articulista. Argentí de discurs fluid i pluma líquida, la seva imatge és la d’un tècnic discursiu que convenç i no imposa. Que estructura el joc des del raonament i no des de les obligacions. Una imatge que, els darrers dies, se li ha girat en contra, quan el seu nom ha començat a sonar per agafar les regnes del primer equip. És sabut que Florentino Pérez, a qui costa situar només com a president del Madrid, es deleix per entrenadors d’un perfil molt més dur i jeràrquic del que se li pressuposa a Solari. D’aquí el discurs previ a Melilla.

El nou entrenador blanc es va plantar davant de la premsa en la prèvia del partit de copa contra el Melilla. Fixeu-vos en el detall que el seu president no li va ni donar un acte de presentació, sinó que el va menystenir situant-lo directament en la prèvia del partit. I Solari va aprofitar el primer micròfon per fer un discurs estratègic i calculat. Però amb peatges.

La testosterona emesa per l’argentí és probable que tingui els seus fruits a curt termini. Agrada als de dalt, tensa els de baix i desorienta els oportunistes. Guanya temps, sí, però a un preu molt alt. Primer, perquè es desdibuixa. Força el personatge públic i el desnaturalitza, i això implica un esforç constant, un desgast permanent, en mantenir una línia pública coherent. I segon, i el que més entristeix de tot plegat, és que Solari s’identifica amb una línia de pensament, prou estesa en certs ambients del Bernabéu, que dibuixa el futbol com un esport arcaic, masculinitzat i excloent.

L’aposta de Solari és evident. Però un paio llest com ell ja hauria de saber que, per molt d’esforç que posi a convèncer el totpoderós Florentino, quan arribi el moment res no el salvarà. Haurà caigut i, a més, sense reconèixer-se en el seu discurs. La derrota haurà estat doble.