Ahir L’Esportiu compartia una iniciativa amb El Punt Avui i encapçalava totes les seves planes amb una selecció dels cartells que artistes coneguts i anònims han enviat al llarg d’un any de captiveri i exili dels líders independentistes. Un any d’ignomínia que ahir remataven les peticions de penes i de venjança de la fiscalia i l’advocacia de l’Estat. Costa dir que són moments d’extrema gravetat perquè ho han estat dia a dia durant l’últim any i ho continuaran sent, també dia per dia, en els pròxims mesos, qui sap si anys.

La gravetat es pot extremar encara més. I les respostes no poden ser a cor calent. S’han de regir per la intel·ligència i, sobretot, pel sentit unitari. L’1-O va ser el principi d’alguna cosa nova que un dia prendrà cos jurídic, però l’esperit del 3-O encara va ser més guanyador perquè va abastar un espectre, una unitat d’acció més àmplia. Des d’aquestes planes hem defensat que no tindrem esport català reconegut sense un estat català, i en això res no ha canviat. En el nostre dia a dia hi ha reivindicacions legítimes que no són ateses en temps i forma per raons que també tenen el seu pes. Ahir mateix aflorava la topada entre el govern i la UFEC pel retard en les subvencions. Trobem-hi solució sense fer escarafalls i preservem forces i unitat per quan toqui fer soroll de veritat.