Hem de confessar la nostra fascinació per com ha manegat Florentino la contractació i cessament de Lopetegui. O estupefacció, que en aquest cas seria gairebé sinònim. Acostumem a mantenir que la república blaugrana no hauria de viure pendent de l’antítesi blanca, però l’anàlisi del cas bé s’ho val. Encara que només sigui per prendre’n nota i aprendre en casa aliena. Han passat uns dies des de l’aparició del brutal comunicat amb què el Real Madrid va acomiadar l’ara exentrenador. No podia ser més barroer i allunyat en antípodes d’aquest segell de senyoriu de què tant es vanten. Quan tocava, poc ens va sorprendre que l’opinió pública espanyola no s’esverés en comprovar que el totpoderós empresari posava els seus interessos per davant dels de la sacrosanta nació i la seva selecció. Ningú no va dir ni piu; van trobar la traïció de Lopetegui la cosa més natural del món, com si els valors i un comportament mínimament cavaller no apliquessin quan pel mig es mouen interessos d’estat. De l’estat que vesteix de blanc, naturalment. Com a tants, ens va sorprendre la tria. Lopetegui era l’últim recurs després d’unes quantes carbasses rebudes per la casa blanca. Repassant el seu full de serveis, ja semblava una proesa que es mengés els torrons. No s’ha cruspit ni els panellets, justícia poètica i càstig a la seva malifeta.

Cap taleia de fer llenya, anhel que resultaria ingenu. Un poder fàctic bàsic de l’espanyolitat es refà de seguida de les crisis i així passarà també després d’aquest sotrac. Tot i així, la fascinació persisteix per altres bandes. Per exemple, en comprovar com és de mesell el periodisme esportiu espanyol, de què emanen tergiversats corrents d’opinió, lligat i ben lligat quan es tracta de no assenyalar les errades que pugui cometre el senyor president, empresari referencial d’un país incapaç d’aturar-li els constants tripijocs, la seva picaresca cortesana, els seus Castors que tant perjudiquen el bé comú. Amb l’adeu de Cristiano Ronaldo, resulta obvi, al Madrid li manquen un tou de gols, però l’amo no ha volgut fitxar en clamorosa errada. Sembla que prefereix estalviar per afrontar l’obra faraònica, privada però que sembla pública, de cobrir el Bernabéu. Un munt de milions difícilment comprensibles com a inversió inajornable si no s’explica pel seu interès, ben particular. Al camp, el senyor Pérez ha deixat el lideratge en mans d’un gal·lès irresponsable, que no respon a un nivell mínimament exigible ni per aprendre l’idioma de qui li paga. Bale és un caprici més de l’amo entossudit. Tot plegat, difícil d’entendre i despullat, com acostuma a passar, per un dolorós 5-1 en contra a casa del pitjor adversari. Però tant se val: un continuarà fent la seva vènia a Espanya, els altaveus mediàtics seguiran tapant-li les vergonyes i difonent una variant idíl·lica de fake news que la gent s’empassa. Els allunyats de tan curiós fenomen persistirem embadalits en la visió de l’espectacle, incapaços de capir com se les gasten per aquelles terres quan volen sortir-se amb la seva, imposar el seu interès sense molestar-se a dissimular. No tot consisteix a riure’s de la puntual desgràcia aliena o quedar-se sistemàticament bocabadat per com s’ho maneguen. Esperem que mai els copiem tan nefast model. També en futbol tenim una manera catalana de fer. I que duri.