Sébastien Loeb era un campió en potència que no va sortir de França fins al 2001. Vaig ser conscient que teníem al davant un pilot diferent quan en el ral·li Catalunya del 2003 va ser líder des del segon tram fins al penúltim... i va perdre el triomf en l’última cronometrada davant Gilles Panizzi per una tria equivocada de pneumàtics. Però veure amb quina determinació atacava, frenava, girava i donava gas als dificilíssims trams d’Alpens o Collsaplana em va fer obrir els ulls. L’any abans, Loeb havia plegat quan buscava el podi en el seu primer any amb un Citroën Xsara WRC, després d’haver guanyat el mundial júnior el 2001, amb 27 anys.

L’alsacià Loeb no va guanyar a Catalunya fins que el ral·li va emigrar al sud. Allà ha guanyat sempre. Del 2005 al 2012, coincidint amb els seus títols mundials. I diumenge passat, amb 44 anys i cinc anys després del seu últim triomf en el mundial (Montecarlo 2013). Loeb va calar el cotxe al primer tram (Montjuïc). Només tres trams guanyats, però cap més error, tot un sinònim de victòria. I diumenge va guanyar el ral·li encertant les rodes adequades, a diferència dels rivals. No sé si va rememorar la pífia que li va costar el títol 15 anys abans però als que hem crescut amb els ral·lis, els estimem i patim pel futur d’una especialitat que no veiem gens clar, en el televisat tram de Santa Marina –l’últim del ral·li– se’ns va posar la pell de gallina. Mai cap pilot ha guanyat un mateix ral·li en un interval tan gran. El 2019, amb ell i Ogier a Citroën, disfrutarem.