Aturada
El Parlament hauria d’aprovar-ho per via urgent: el Barça té prohibit perdre abans d’una aturada de quinze dies. Per interès general i bé de la salut pública, bàsicament. Després del repàs del Betis, i encara ens queda una setmana de murga, hem sentit de tot i força, amb l’habitual vernís d’oportunisme presidint l’allau d’anàlisis. Per un partit rodó, Quique Setién ha quedat entronitzat en la projecció de relleus d’en Valverde i se’l glorifica com a deixeble d’una filosofia cruyffista que fa anys que està arraconada, allunyada de qualsevol benedicció oficial. A Valverde li ha tocat el rebre, és clar. L’home és imperfecte i va ser incapaç de dissimular el bany de pissarra dispensat per l’astut Setién, bon amant dels escacs, de col·locar les peces i dominar els espais sobre el tauler gràcies a estratègies que, a can Barça, fa anys que no s’empren. Més que res pel costum de fiar-ho tot al talent i a la solució que pugui oferir Messi, alternativa no sempre fiable que evidencia les carències de planificació i treball.
Com que quinze dies resulten interminables, el club ha decidit de passada rentar-se les mans amb Dembélé i llançar-lo als lleons, que el públic del circ reclama distraccions fortes. Que el francès sigui un cap verd incapaç de conèixer els seus privilegis i les seves obligacions no és notícia. Ho és aquesta frustració pública per haver estat incapaços de redreçar-lo des de dins, confessió que només servirà per rebaixar el seu preu de venda, arribat el cas. Ens espera un llarg serial per capítols amb el francès. Després del dineral que va costar, resulta demolidor comprovar que ningú estudiés com era de civil i com es prodigava al camp. Ara, se l’ha d’ensenyar a jugar, quina insultant paradoxa. Amb Ousmane col·locat a la diana, ningú, per contrast, denuncia el paral·lelisme existent entre el seu fitxatge i el de Coutinho amb les presses de Gaspart per cobrir la fugida de Figo en aquell nyap històric de mítiques proporcions. Quan Neymar va tocar el dos, l’apressada directiva va perdre els nervis acceptant l’alternativa de fitxar un altre brasiler a un preu sensacional per al Liverpool, que no el tenia tan valorat ni el considerava imprescindible, i un altre dineral gastat en la promesa francesa, a qui el Borussia volia perdre de vista si algú embogia, com va ser el cas. Tal com és costum entre gestors mediocres, van gastar més del que van ingressar per tapar el forat momentani, sense imaginar que la pífia quedaria magnificada a mitjà termini. Ja ha arribat l’hora de les comprovacions: Coutinho és un excel·lent jugador que mai serà líder decisiu, un matís definitori transcendental, i Dembélé combina instants d’inspiració amb constants relliscades impròpies d’aquest nivell. Amb un cap ple de pardals, a sobre. O sigui, no valien tant com en van pagar, grossa errada.
Dues setmanes també donen per parlar d’impensables febleses defensives, expressar el neguit ja habitual amb el rendiment dels reserves i, sobretot, per arribar a conclusions irrefutables: o millora notòriament la prestació regular de l’equip en cada partit que jugui, o li resultarà impossible aspirar a tots els llorers que ambiciona. En cas de frustració, les mirades que busquin culpable se centraran en Valverde, únic aspirant a carregar el neuler si peten seques. Una simple derrota ha desvelat massa neguit, pèssim senyal.