La tragèdia del Lhotse Shar
En aquest espai hem cantat les excel·lències de l’alpinisme català. Els accidents i les desventures, però, també han afectat els nostres alpinistes, com no podia ser de cap altra manera. Perquè cap altre esport com aquest té la tragèdia i la mort com a elements consubstancials. M’adono que reduir l’alpinisme –o qualsevol altra activitat a muntanya– a un mer esport és una simplificació segurament excessiva. És evident que es tracta d’una pràctica esportiva, i de les dures, però aquesta pràctica té moltes més implicacions. L’alpinisme és un modus vivendi que configura una manera de ser i de veure el món. A la muntanya s’hi viu en un sentit ampli. També s’hi mor... Digressions que em venen al cap quan llegeixo que l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró i l’Ajuntament de Mataró han descobert una placa en record dels quatre alpinistes que el 27 de setembre del 1987, fa poc més de 31 anys, van perdre la vida en un accident al Lhotse Shar (8.383 m), un cim subsidiari del Lhotse (8.516 m). Aquest episodi encara ara és considerat la pitjor tragèdia de l’alpinisme català en les grans altituds de l’Himàlaia.
Les víctimes van ser Toni Sors (38 anys), que era el cap de l’expedició, Sergi Escalera (31 anys), Francesc Porras (29 anys) i Antoni Quiñones (26 anys). L’expedició la completaven Carles Vallès, Mercè Macià, Antoni Ricart i Manuel Badiola. L’objectiu era repetir la ruta austríaca que el 1970 van completar Sepp Mayerl i Rolf Walter. El dia de l’accident, un diumenge, els quatre alpinistes, que progressaven en dues cordades de dos, es dirigien fins als 7.850 m per muntar-hi el campament 5, l’últim abans de l’atac al cim. Cap al migdia, la comunicació per ràdio amb els seus companys es va interrompre. Al bell mig de l’aresta sud-est s’havia trencat la cornisa formada per l’acumulació de la neu, i els quatre alpinistes es van precipitar al buit. L’absència de contacte no va alarmar la resta d’expedicionaris perquè la connexió per ràdio ja havia fallat els dies anteriors. En no saber-se’n res, però, Vallès, Macià i Badiola van inspeccionar la zona per on sabien que els seus companys havien passat, i des de d’allà van albirar, en una glacera a 6.000 m, els cossos dels seus companys morts. Poca cosa van poder fer per ells. “Vam arribar fins on eren i els vam cobrir dignament”, va explicar Carles Vallès a Catalunya Ràdio. Les dificultats d’evacuació van fer impossible el trasllat a Catalunya dels cadàvers, que descansaran per sempre més a la muntanya. “Era impossible treure’ls d’allà.” La notícia, que no es va difondre a Catalunya fins a l’1 d’octubre, va deixar el país en estat de xoc. I més especialment la comarca del Maresme, d’on eren originaris la majoria dels expedicionaris.
D’entre les víctimes, Sors, fuster de professió, era l’alpinista de més rellevància. Juntament amb Carles Vallès i Òscar Cadiach, el 1985 es va convertir en el primer català que va escalar l’Everest (8.848). Al cim de la muntanya més alta del món fins i tot es va permetre el luxe de fumar-se una cigarreta. El 1984 ja havia format part d’una expedició al Lhotse Shar que no va tenir èxit. Qui sí que va poder acabar la feina va ser Carles Vallès, que el 1990, aquest cop sí, va poder fer el cim d’aquesta muntanya acompanyat de Manuel Badiola.