Ingressar

Boca­ba­dats amb Messi i expec­tants amb Dembélé, pot­ser no valo­rem prou que el Barça dis­posi avui de la millor pare­lla de por­ters de tota la seva història. Impos­si­ble com­pa­rar èpoques i espe­ci­a­lis­tes en un ofici que no ha ces­sat d’evo­lu­ci­o­nar, però ve a tomb sos­pe­sar la con­jun­tura. A més, sem­pre serà millor que par­lar del bàsquet o del retorn dels Boi­xos, que les dates exi­gei­xen valo­ra­ci­ons opti­mis­tes. El por­ter ha de donar con­fiança a la parròquia i si con­ce­deix gol, l’afi­ci­o­nat es resigna a creure que, vis­tes les habi­li­tats del seu guàrdia pro­tec­tor, aquell era un destí ine­vi­ta­ble. Amb Ter Ste­gen i Jas­per Cilles­sen, memo­ra­ble dimarts pas­sat, sabem que el con­trari haurà de gruar si vol superar l’últim obs­ta­cle. Tal com els ances­tres sen­tien quan els seus defen­sors eren Antoni Rama­llets i Joan Velasco, es tracta de guar­dar la bar­raca com si fos­sis, pràcti­ca­ment, un heroi de tebeo. En aquesta deci­siva posició, mai millor que ara i con­gra­tu­lem-nos-en, que la cir­cumstància té data de cadu­ci­tat. Prou voldríem que l’actual pare­lla es per­petués, però la rea­li­tat dicta altres camins i resulta evi­dent que Cilles­sen tocarà el dos més d’hora que tard. Espe­rem, això sí, que deixi un bon ingrés a la caixa, força supe­rior als tretze mili­ons que el club va pagar a l’Ajax en preu que, mal acos­tu­mats a bar­ba­ri­tats de traspàs, sem­bla una ganga. I aquest és el camí: els por­ters dels dar­rers anys han excel·lit sense cos­tar un ull de la cara, al·leluia davant tal pro­digi.

Aquesta tem­po­rada ha mar­cat un punt i a cap pel que per­toca a la com­pra­venda de fut­bo­lis­tes. De tota la vida, el Barça adqui­ria car i mar­rava en la venda. Almenys, és l’eti­queta sim­plista que ha que­dat fixada. Ara ja no. Ara té l’obli­gació de recol·locar l’exce­dent sense nivell per roman­dre al Camp Nou i fer-ho a un preu supe­rior. Pel cap baix, no per­dre diners. No cada dia apa­reix un Ever­ton que et pagui el gust i les ganes per Yerry Mina, però aquesta ha de ser la forçosa tendència. Fa 60 anys, i ha plo­gut molt, Hele­nio Her­rera deixà esta­blert que l’equip havia de jugar amb els nois de casa i fit­xar només el talent que calgués. En espe­cial, gole­ja­dors, un cop com­pro­vada la inca­pa­ci­tat nadiua per gene­rar-ne. Avui, convé fit­xar pro­jec­tes de juga­dor a preu rao­na­ble, cedir-los si cal i, un cop pro­vats, traure el bene­fici cor­res­po­nent per por­tar el segell de pres­tigi Barça, sinònim de qua­li­tat al món. Si, a sobre, t’has obli­gat a ven­dre enguany per valor de 130 mili­ons per man­te­nir l’equi­li­bri pres­su­pos­tari, ales­ho­res no te’n queda altra. Toca per força que l’exèrcit de tècnics a nòmina s’encar­re­guin de traure rèdit de gent com Cucu­re­lla, si con­si­de­ren que no cap a la plan­ti­lla, o d’alguna figura amb recanvi pre­vist que hagi ja donat els seus millors dies a la causa i marxi per embut­xa­car-se algun mera­vellós con­tracte en aquests mons de Déu com a agraïment als ser­veis pres­tats. Es parla de Raki­tic com a coni­llet d’Índies de la nova tendència; el temps dirà. Si algun poderós s’ena­mora de Cilles­sen, el preu ha de ser forçosa­ment car. L’aposta resulta d’alt risc per a Segura i la llarga llista d’asses­sors, implica fer un pas enda­vant per con­tro­lar el mer­cat mun­dial, acon­se­guir grans entra­des per forçar millors sor­ti­des. Tot ple­gat, sem­bla la qua­dra­tura del cer­cle. Però és l’única sor­tida. Ells matei­xos s’ho han mun­tat així.