Els clubs de futbol es mouen pels bioritmes que projecten els seus equips. Fa un mes l’Espanyol vivia una dolçor primaveral amb possibilitats d’assaltar el lideratge. Tothom es congratulava de la tria de Rubi. L’entrenador de moda, l’arquitecte revolucionari o el nou guru blanc-i-blau eren els qualificatius per a un home que havia capgirat la tristesa circumstancial d’un Espanyol massa capficat en flagel·lar-se. Viure a la contra sempre és més fàcil que construir. Els savis de l’entorn ja havien pronosticat la caiguda actual. De fet, no hi ha cap tècnic ni cap equip que ho guanyi tot. Al final tots acaben perdent. Forma part del futbol i de la vida. Aquí és on s’escau una anàlisi més acurada i destriar el gra de la palla. L’Espanyol porta cinc derrotes consecutives. La motxilla pesa, és evident, i no cal ser cap setciències. La mala ratxa convida molts a fer el salt per agafar l’encenedor i convertir-se en piròmans. Cremar-ho tot és el camí fàcil i aprofitar la tempesta per trencar els parallamps i fer-la encara més grossa. Els profetes de la destrucció són els primers que engrandien la figura de Rubi i els seus jugadors. Ara més que mai cal tenir el cap fred i confiar. He vist jugar aquest Espanyol a un alt nivell i durant diverses jornades. No va ser casualitat. Hi havia molta feina darrere. Llargues sessions d’entrenament en pretemporada i en el curs regular. Aquest equip tornarà i els profetes de la destrucció hauran de fer esmenes al seu discurs. Però ells sempre guanyen i mai perden. És el camí fàcil.