El cruyffisme va posar a finals de la dècada dels vuitanta el focus futbolístic de can Barça al centre del camp. Va treure un membre de la defensa –excepte en comptats partits, alguns importants– i el va incorporar al joc com a migcampista per mirar de generar superioritats numèriques respecte del rival. Si tu tens un home més a la zona de creació és fàcil que dominis els partits. Cruyff va confiar en Guardiola per fer aquesta feina dins del camp, i mai hauria imaginat que la seva obra es perllongaria fins als nostres dies amb tant d’èxit. Bon futbol i molts títols.

Un d’ells, amb el temps, ha passat a la història com el partit dels partits, per la glòria i l’honor dels migcampistes. El 18 de desembre del 2011 el Barça, ara amb Guardiola com a entrenador, va guanyar el mundial de clubs després de passar per sobre del Santos de Neymar per 4 gols a 0. Aquell dia van jugar Valdés; Alves, Piqué, Puyol, Abidal; Sergio, Xavi, Iniesta, Thiago, Cesc; i Messi. Cinc especialistes per jugar al mig del camp més Alves i Messi, un defensa i un davanter, tots dos, amb ànima de migcampistes. El Barça va tenir la pilota el 71% del temps, va xutar 16 vegades i va fer quatre gols. Aquell dia, Neymar va decidir que volia formar part (com fos) d’aquell equip.

Des d’aleshores tot ha canviat molt. Amb l’excusa de l’evolució tot ha anat a menys malgrat que hi ha alguns futbolistes que s’esforcen per mantenir una idea amb la qual es van sentir còmodes perquè els va permetre convertir-se en la referència mundial del sector. Piqué, Sergio i Messi sobreviuen com a titulars i agraeixen amb fets i paraules l’aparició de talents com Arthur, un noi que acaba d’arribar i que condiciona el futbol del Barcelona cada cop que juga. Piqué, Sergio i Messi, que van tastar allò, agraeixen cada dia que el brasiler reparteixi pauses sobre la gespa.

Ara ja són sobre la taula els noms de Frenkie de Jong (Ajax) i Adrien Rabiot (PSG), dos migcampistes més, bons és clar, amb matisos des de la mirada culer. Ernesto Valverde ja ha demostrat que preferiria no comptar amb Samper, Denis Suárez, Rafinha i André Gomes (ara cedit); que veu Sergi Roberto com a lateral i Coutinho com a davanter, i que l’opció de treure profit econòmic per Rakitic és gairebé una necessitat per equilibrar els números. Així les coses, el Barça del futur immediat pot comptar només amb Sergio, Arthur, Aleñá i Arturo Vidal (en aquest cas, si no hi ha cap sorpresa) per a tres places. Insuficients. Vindran De Jong i Rabiot? Tots dos? Només un? Després del fracàs Griezmann, ningú al club s’atreveix a avançar notícies, entre d’altres coses perquè, en el cas del francès, no pot obrir boca fins a l’1 de gener, i en tots dos casos, perquè sap que hi ha competidors econòmicament molt més potents disposats a millorar l’oferta blaugrana en tots els sentits. Bé, en tots no. El Barça té Messi i la resta, no. És prou argument? O potser és l’únic argument?

Un últim detall sobre els migcampistes. No sabem si el club tornarà a creure un dia en la necessitat d’enfocar el futbol segons mana el mètode, però, com a mínim, no li prenem més ànima. Atenció, caps pensants, no us oblideu d’Oriol Busquets, Riqui Puig i Àlex Collado. Són els migcampistes titulars del Barça B i també són molt bons.