Josep Maria Bartomeu va aprofitar la tradicional trobada anual amb la premsa per lamentar que, de vegades, els directius se sentin maltractats, criticats sense raó ni arguments. Una queixa sense ínfules de recriminació, que el Nadal exigeix bons propòsits i desitjos. Potser el president del Barça ha estat massa exigent en l’observació. Si conegués la història, convindria que mai cap dirigent blaugrana ha viscut tan bé com ara, lliure d’oposició i amb la crítica reduïda a la mínima expressió. Mai de la vida, i ha plogut des del naixement, el centre de poder blaugrana ha manegat la informació a voluntat i reduït la dissidència fins a convertir-la en anecdòtica. Ho controlen gairebé tot en manifesta complicitat d’interessos amb bona part dels mitjans i el corrent d’opinió que generen. Cap escàndol ni relliscada, per majúscula i inqüestionable que sigui, genera el mínim onatge de reprovació. No cal pontificar ja sobre la necessitat d’una premsa forta que sàpiga acomplir la seva feina fiscalitzadora, gairebé de servei públic, per higiene democràtica. Segurament, ambicionar això s’ha tornat una entelèquia. En tot cas, Bartomeu es podria felicitar per la situació, per haver guanyat la partida sense esforç.

Hem claudicat col·lectivament. La majoria absoluta de l’ofici ha arribat a la conclusió que més val no portar-los la contrària, que segurament viuran millor a la seva ombra. Al cap i a la fi, siguem pràctics, Messi els ho continua tapant absolutament tot i mentre duri el geni, no s’alterarà el paisatge. Per tant, hem deixat de fer la feina que pertocaria. No cal preguntar les raons del retard acumulat, posem un exemple, per aquell Espai Barça que havia de ser la vuitena meravella del món i avui no arrenca per falta de vigor econòmic. Tampoc cal burxar, no fos cas, pel creixement no reconegut del deute arrossegat o per la impossibilitat de rebaixar el disparat cost de la plantilla, primera amenaça d’inestabilitat. A ningú sembla importar-li que, segons han publicat fonts solvents, s’hagin reunit amb l’entorn de De Jong a fi de comunicar-los que no poden pagar el traspàs demanat per l’Ajax, ni tampoc la fitxa suggerida pel futbolista, manera prou curiosa d’iniciar negociacions. No ja a la baixa, sinó a la pobra, directament. Que no es puguin fitxar de cop les dues formidables promeses sembla no provocar neguit ni contestació enlloc. Tant se val, Bartomeu diu que la premsa els critica massa. I mentre que es vanta de respectar la llibertat d’expressió, amenaça amb querelles contra una caricatura feta nadala. Ser tolerant implica, precisament, empassar allò que no agrada, resulti de bon o mal gust. Ells, els ofesos, en canvi, no dissimulen una clara voluntat d’esporuguir els quatres gats que encara van a la seva i els porten la contrària. Si el Barça anul·la la diversitat d’opinions hauran aconseguit el seu propòsit i tots hi perdrem, començant pel benestar del club. De moment, i no és un afer menor, ens hem resignat que alguns dels millors professionals culers treballin ben lluny. Els de referència, aquells que ens van fer grans i feliços, ja no hi són. El món a l’inrevés. Qui ha protagonitzat una gestió força discutible es queixa de ser atacat. Bartomeu no sap la sort que arriba a tenir. Escudat en Leo, va fent. L’encerti o l’espifiï, aquí ningú piula.