OPINIÓ
Núñez vist per Montalbán
Fa unes setmanes ens va deixar l’expresident Josep Lluís Núñez. El Camp Nou va ser l’escenari del darrer comiat a Núñez. Els assistents li van retre homenatge amb un minut de silenci just abans de començar el partit entre el FC Barcelona i el Tottenham Hotspur. En aquesta ocasió, l’esdeveniment va ser retransmès en directe. En canvi, ara fa 36 anys, en plena batalla pels drets televisius, no es va arribar a cap acord econòmic amb Televisió Espanyola i la junta directiva, presidida per Núñez, no va donar permís per a l’enregistrament de les imatges. Vázquez Montalbán, present aleshores a l’estadi, va lamentar que TVE, una institució amb vocació de servei públic, no es fes ressò ni tan sols del resultat del partit (“Castigados”, a El Periódico de Catalunya, 1982).
Núñez accedí a la presidència del club en les eleccions convocades el 1978. Montalbán recelava del nou president ja que posava en risc el simbolisme de l’entitat. Els vincles financers del constructor feien trontollar la dimensió més identitària, substituint-ne el valor sentimental pels interessos crematístics (“La reserva espiritual de Cataluña”, a La Calle).
Durant els vint-i-dos anys del mandat de Núñez, el periodista barceloní realitzà un balanç de la seva gestió en diverses ocasions. Tres anys després de la seva elecció, repassà l’actitud del president en relació al simbolisme del club. Si bé en un primer moment Núñez havia deixat de banda la representativitat extraesportiva, més tard la va recuperar, participant inclús en actes d’afirmació catalanista. Vázquez Montalbán batejà aquesta estratègia del president com “anticentralisme autoexculpatori”, una enganyifa consistent a atribuir la responsabilitat del baix rendiment de l’equip al centralisme madrileny. A més, les decisions esportives i econòmiques continuaven depenent de criteris empresarials més que no pas identitaris. Una impressió confirmada pel tracte dispensat a un futbolista del planter com era Francisco José Carrasco. Malgrat el discurs en contra de les institucions federatives i del Reial Madrid, el Barça de la Transició continuava sent el Barça de la desidentificació (“Quo vadis, Barça”, a Treball, 1981).
La consecució de la primera lliga durant la presidència de Núñez va suposar una nova ocasió per revisar el seu paper al capdavant del club. Montalbán li va retreure la incapacitat per guanyar grans títols, tot i disposar dels millors jugadors del món gràcies al potencial econòmic del club. Un poder financer que generava un fort rebuig a la resta de l’Estat. Tanmateix, un canvi de rumb, marcat per la recuperació de la identitat catalanista, la millora de les relacions federatives i la confiança en els futbolistes del planter dirigits per un entrenador diligent com Venables, li obrí les portes de l’èxit. Calia modificar l’estratègia inicial de despolititzar el club incorporant un socialista i algun convergent a la junta directiva (“Hacia el compromiso histórico”, a El País, 1985).
Després de la renúncia a continuar dirigint el club, Vázquez Montalbán resumí la trajectòria de Núñez com un desacord amb els aficionats barcelonistes similar a un bolero de tres estrofes. La primera comença amb l’arribada a la presidència després de la sorprenent retirada de Víctor Sagi i la incorporació en el darrer moment de Nicolau Casaus. El fracàs del projecte del “Barça triomfant” fou acollit pel públic amb resignació, ja que en el fons no considerava el constructor com el seu candidat ideal. El fitxatge de Johan Cruyff com a entrenador marca l’inici de la segona estrofa, un període on arriben els èxits esportius i s’assumeix la identitat política del club. El protagonisme recau sobre el tècnic holandès i el president, relegat a un segon pla, no se sent prou valorat pels aficionats. Després de la destitució de Cruyff s’inicia la darrera estrofa, on Núñez recupera la seva incontinència verbal i inicia un nou projecte esportiu. Sota la direcció de Louis van Gaal, el club incorporarà un gran nombre de jugadors holandesos i prescindirà dels futbolistes del planter promocionats per Cruyff. Un fet que propicià la ruptura emocional entre el públic i el club (“Núñez: el bolero del desamor”, a El País, 2000).
Tot i manifestar en diverses ocasions el seu desacord amb la gestió nuñista, Montalbán sempre va desitjar el millor per al club. El dia abans de disputar-se la final de la recopa de Basilea (1979), es va desmarcar d’aquells que preferien una derrota de l’equip per atacar el president (“La semana política”, a El Periódico de Catalunya). La seva posició respon a una manera particular d’entendre la funció de pensador. A diferència de l’intel·lectual domesticat pel poder, Vázquez Montalbán entén que la seva funció rau a qüestionar les elits, fins i tot les que dirigeixen el club del seu cor. Una actitud que també està en sintonia amb el tarannà culer de sentir l’entitat com a pròpia i, per tant, amb tot el dret i l’obligació de queixar-se pel seu funcionament. Un exercici de la llibertat d’expressió al qual no hauríem de renunciar mai.