Opinió

Llibertat, justícia i democràcia

Deia Raül Romeva el dia de Nadal, a les pàgines de L’Espor­tiu (si us heu per­dut l’entre­vista de Toni Romero i Lluís Simon, cor­reu a recu­pe­rar-la) que la Cata­lu­nya del futur, la de la República, ha de ser lliure, justa i demòcrata. El polític català, espor­tista en cos i ànima, atleta d’ori­gen però, de seguida, home d’aigua, explica com l’esport li està ser­vint, en molts moments, de refugi men­tal. L’esport. Mera­ve­llosa eina, d’altra banda, tan obli­dada en els pro­gra­mes elec­to­rals i en el dia a dia dels par­tits polítics. Si inver­tis­sin més per aquí s’estal­vi­a­rien molts mili­ons per allà. En fi, el debat etern...

L’esport, sem­pre pre­sent. No fa gaire podíem xer­rar a Lle­do­ners amb el mateix Raül Romeva sobre la filo­so­fia de l’esport i els valors. Aviat, ell mateix ens delec­tarà amb un gran tre­ball al res­pecte. Amb Jordi Turull i el seu Espa­nyol. Lamen­tava no poder gau­dir in situ del bon fut­bol dels de Rubi. En canvi, amb Quim Forn parlàvem del Barça. Allà dins hi ha passió culer entre molts dels seus com­panys anònims. A més d’un l’havia fet molt feliç rega­lant-li una samar­reta blau­grana. Aviat Josep Rull podrà gau­dir d’un dels seus esports pre­fe­rits, el ten­nis de taula. Un altre culer. Com Oriol Jun­que­ras. “Torna aviat, Pep”, deia a Guar­di­ola. “Al Barça, no a la presó!”, bro­me­java. Jordi Sànchez és dels que han fet quilòmetres dar­rere el seu fill Oriol, fut­bo­lista. Té bon gust, el noi. Exju­ga­dor del Sants. Com un ser­vi­dor. I Jordi Cui­xart, el menys espor­tista de tots els homes a Lle­do­ners, però un extra­or­di­nari líder. Seria un gran pre­si­dent. Tanta intel·ligència! Lamen­ta­ble­ment no hem pogut veure encara Carme For­ca­dell, a Mas d’Enric, ni Dolors Bassa, al Puig de les Bas­ses. L’esport que inclou i inte­gra. Que dis­treu. Que rege­nera. Que ordena la ment. I el cos. Però que, lamen­ta­ble­ment, com a col·lec­tiu encara és poruc en aquesta causa.

Se’ns en va el 2018 amb mal de panxa. Sense justícia ni democràcia no hi ha lli­ber­tat. I els nou pre­sos polítics cata­lans estan patint aquesta deficiència ver­go­nyosa del sis­tema. I també els exi­li­ats, lluny de casa, de la seva gent, del país. Caldrà dema­nar al nou any que el volun­ta­risme trobi guies per orde­nar els movi­ments. I coratge per no per­me­tre cap altra vaga de fam sense res­posta col·lec­tiva. I força perquè tanta dig­ni­tat no cai­gui en aquest sac que sem­bla no tenir fons.

Que l’Abril, l’Amat, l’Anna, el Bep, el tres Ber­nats, la Beta, la Blanca, la Diana, l’Elda, el Fer­ran, la Joana, les dues Lau­res, el Lluc, la Marta, la Merit­xell, la Neus, el Noah, l’Oriol, el Pau, el Roger, la Susanna i la Txell cami­nin amb el cap ben alt. I també l’Agnès, l’Alba, el Fer­ran, el Jordi, la Laia, la Magalí, la Mar­cela, la Maria, el Raül, el Sergi i la Sumpti. I, és clar, la resta de fami­li­ars i amics dels pre­sos i exi­li­ats polítics, ostat­ges d’una rea­li­tat que neces­sita una pinça per­ma­nent al nas per evi­tar la ter­ri­ble pudor de des­com­po­sició que fa tot ple­gat.

Deia Romeva en la seva entre­vista a L’Espor­tiu: “El camí és irre­ver­si­ble, però cal tenir també molt pre­sent que som en una cursa de fons (en el meu cas m’agrada par­lar de tra­ves­sia), i que arri­bar a la fita no serà fàcil, ni ràpid, ni indo­lor. Però jus­ta­ment la meva for­mació com a espor­tista m’ha ense­nyat que per acon­se­guir una fita, el pri­mer que cal fer és creure-hi.” Hi cre­iem. Ni un pas enrere. Tenim pressa però hi posa­rem tota la pausa que faci falta. I par­lant de fites: la pri­mera ha de ser que aquesta gent surti de la presó. Som-hi!

Bon 2019 per a tot­hom. Amb lli­ber­tat, justícia i democràcia.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.