Visita a Lle­do­ners. Tant de bo tot­hom pogués com­pro­var el que es viu allà dins. Quanta ignorància quan es parla de presó de luxe! O quanta poca huma­ni­tat! O, direc­ta­ment, quanta mal­dat! A la presó tot és gris. L’entrada, la saleta d’espera, els pas­sa­dis­sos entre por­tes de bar­rots de ferro, els patis, els mòduls... Fins i tot el mini­camp de fut­bol és gris. És de ciment. Ni de terra ni de gespa, és clar. De ciment ben gris. I el poli­es­por­tiu, també. Amb les gra­des, gri­ses. Sense cadi­res.

Tot molt fred. I ara, encara més. Aquests dies de Nadal, emo­ci­o­nal­ment molt com­pli­cats, són més llargs a les pre­sons. Passa que, com a tot arreu, els tre­ba­lla­dors gau­dei­xen de fes­tes que limi­ten el fun­ci­o­na­ment nor­mal de les acti­vi­tats quo­ti­di­a­nes. Resul­tat? Més hores per pen­sar, per reviure èpoques de lli­ber­tat. Hi ha qui te les explica mos­se­gant-se els lla­vis, víctima dels seus errors. Hi ha qui te les explica con­vençut de la bata­lla que l’ha por­tat entre rei­xes. Molt més prims i més des­gas­tats per la vaga de fam, o més prims i més des­gas­tats per la ver­go­nyosa rea­li­tat que els ha tocat viure.

Dime­cres, però, l’esport –un cop més– va donar color a tot ple­gat. La Fede­ració Cata­lana de Ten­nis de Taula va orga­nit­zar un tor­neig. L’enti­tat que pre­si­deix Joan Arnau va apor­tar deu tau­les, pales, pilo­tes i l’experiència de mun­tar en un no-res un esde­ve­ni­ment exem­plar per als 43 interns que es van apun­tar a l’acti­vi­tat de manera voluntària. I allà, al pavelló, tot ben limi­tat. Tot ben con­tro­lat. Perquè a cada ins­tant tot­hom tin­gui clar que viu en una presó. De luxe, diuen alguns polítics. Ells que poden, que hi vagin. Que ho com­pro­vin. I que ho expli­quin. I si no ho fan és perquè hau­rien de can­viar aquest dis­curs for­mat a par­tir d’un relat inven­tat que els fa sen­tir més còmodes de cara als seus votants. No queda clar, en aquest sen­tit, si estan por­tant a terme amb ètica l’essència de la seva pro­fessió. O pot­ser, sí. Pot­ser queda claríssim.

La feina de Santi Navarro, gerent de la fede­ració cata­lana, i Josep Llo­part, direc­tor de pro­gra­mes, admi­ra­ble. I l’exhi­bició dels cam­pi­ons d’Espa­nya de vete­rans, els cata­lans Fede Sardà i Pep Palés, i dels xine­sos Qi Li i Yan Lan Li, extra­or­dinària. El ten­nis de taula és, pro­ba­ble­ment, l’esport més prac­ti­cat a Lle­do­ners. Cada mòdul té una taula anti­vandàlica des­tros­sa­pi­lo­tes –la xarxa metàl·lica les trenca sovint després de les esmai­xa­des–, fetes malbé per la humi­tat i el vent. Però és igual. El popu­lar ping-pong dis­treu.

El tor­neig, de tres hores i mitja, va tenir un campió. Després de 178 par­ti­des, el pres polític Josep Rull va resul­tar-ne ven­ce­dor. Va haver de superar la lli­gueta de la fase regu­lar més dues eli­mi­natòries abans de vèncer en el par­tit deci­siu. Tot i ser un dels favo­rits –allà dins es conei­xen tots!–, Rull va començar espan­tat. Tenia por a per­dre i, per això, va estar a punt de no gua­nyar. Curi­osa metàfora. Jordi Cui­xart, Jordi Sànchez i Oriol Jun­que­ras no van par­ti­ci­par-hi. La resta dels pre­sos polítics, sí. Quim Forn, Raül Romeva i Jordi Turull van ser eli­mi­nats de bon començament. El pri­mer tenia visita ins­ti­tu­ci­o­nal i no va poder veure el desen­llaç de la mati­nal. Els altres dos, sí. I van ser feliços veient com Rull era feliç. Però de seguida van mar­xar perquè, per gua­nyar minuts de tru­ca­des de telèfon, havien de nete­jar les ins­tal·laci­ons. Ells i els seus trom­pe­te­jats pri­vi­le­gis. No hi havia tro­feus, però Rull va tenir el seu premi: una estona de pilo­teig amb l’excampió mun­dial Qi Li. Un record per a tota la vida.

I expli­cat això... ver­go­nya democràtica! Lli­ber­tat pre­sos polítics. Tenim pressa.