Munir ja no ens representa

El Barça ha comu­ni­cat a Munir que no tor­narà a jugar amb la samar­reta del pri­mer equip, atès que el fut­bo­lista no vol reno­var el seu con­tracte, que ven­cia aquest pro­per mes de juny. La mesura, impul­sada pel club i exe­cu­tada per Val­verde, es jus­ti­fica des de la neces­si­tat de mar­car ter­reny, de pro­te­gir-se, davant d’una de les rea­li­tats del mer­cat fut­bolístic, aque­lla que defensa que els juga­dors tenen tot el dret a deci­dir el seu futur. I els clubs, a inten­tar ras­car-ne alguna cosa. La praxi culer, però, gri­nyola quan s’hi afe­geix un con­text de Rabi­ots i Todi­bos, tron­to­lla quan s’aplica al peix petit i s’ensorra quan par­les de fut­bo­lis­tes del plan­ter amb els quals tu ja no comp­tes.

El Barça, que vagi per avançat, no ha fet res dife­rent al que fan tots els clubs. Tots. És una pràctica lògica, lícita i com­pren­si­ble, una mesura de força per ras­car qua­tre duros en un con­text sal­vat­ge­ment mer­can­ti­lista com és el fut­bol. Però el debat torna a ser el de sem­pre. Com et defi­nei­xes tu davant les incon­gruències habi­tu­als de ser una empresa fut­bolística de pri­mer ordre, que llu­eix un eslògan, el més que un club, més propi d’una causa que d’una fina­li­tat.

En aquest sen­tit, el Barça es troba enfan­gat amb tres ele­ments que dis­tor­si­o­nen el seu relat. Pri­mer, el mirall. Fit­xar Rabiot o Todibo lliu­res, con­duint-los a no reno­var amb el seus clubs, per després rene­gar d’un juga­dor que ho aplica a casa teva és difícil de jus­ti­fi­car. Munir no ha fet res dife­rent de Rabiot en el PSG o Todibo en el Tolosa. I tots estan en el seu dret de fer-ho. Igual que els clubs de reac­ci­o­nar-hi.

En segon lloc, hi ha el tema del peix petit. Dir a Munir que no tor­narà a jugar més amb l’equip és rela­ti­va­ment sen­zill. No és un juga­dor d’un gran pes específic dins el ves­ti­dor, l’afició no et sal­tarà a sobre i tam­poc hipo­te­ques l’equip, ja que es tracta d’un actor secun­dari o ter­ci­ari. Això sí, t’obliga a ser con­seqüent. Posem el cas que, per exem­ple, Jordi Alba acabi per no reno­var (cosa que no pinta que hagi d’anar per aquí), el club apli­carà el mateix cri­teri?

I ter­cer i últim. El cas del davan­ter mar­roquí té un seguit de mati­sos que faríem bé de tenir pre­sents. Es tracta, bàsica­ment, d’un juga­dor del plan­ter amb el qual tu ja no comp­tes. Un dels teus. Amb mer­cat i futur, d’acord, però algú que també ha repre­sen­tat el més que un club i que el cor­rent mer­can­ti­lista, la inèrcia, s’acaba endu­ent.