Qualsevol nit pots triomfar
Resulta que vaig fer curt en l’article sobre els farsants que falsegen el seu currículum alpinístic amb ascensions que no han fet mai. En les interaccions que l’article va tenir a Twitter –no gaires– em retreien, sense malícia, que m’hauria pogut esplaiar encara més amb els mentiders de mena que, com en tants altres àmbits de la vida, pul·lulen per l’univers de l’alpinisme i les curses de muntanya. És un tema morbós, ho reconec, i poques coses proporcionen més plaer en aquests mons de Déu dominats per les xarxes socials que desemmascarar els entabanadors i llançar-los als lleons.
Bon article. Se m’ha fet curtet i tot. Estaria parlar bé de certs individus que fan reptes estratosfèrics però sospitosament no s’han posat un dorsal en una ultra en sa vida
— Albert Jorquera (@albertjorquera) December 17, 2018
Va ser justament per les interaccions d’aquell article que vaig descobrir un personatge per mi desconegut fins aleshores, un tal Steelman X. Aquest sobrenom diguem que un xic vanitós –significa “home d’acer” en anglès– és l’alter ego de Quim Navarro, un corredor vallesà la carrera del qual, pel que he pogut llegir, genera admiració i dubtes a parts iguals. Ja dic ara que no estic en disposició de confirmar ni de desmentir res del que aquest individu assegura haver fet. Aquí exposarem els fets, i que cada u tregui les seves pròpies conclusions. Steelman X es va fer conegut sobretot després d’anunciar que havia batut el rècord de Kilian Jornet en la travessa integral dels Pirineus. Molts van arrufar el nas quan va assegurar que havia tardat nou hores menys que el corredor de la Cerdanya. Per quin motiu no se’l creien? D’entrada per una suposada falta de proves, però també per la resistència del nostre protagonista a penjar-se un dorsal i comparar els seus temps als d’altres corredors en curses homologades. Segons ell, la competició no seria el seu hàbitat perquè, com es pot llegir en el seu web, com a creador “d’un concepte esportiu revolucionari i transformador únic al planeta” el seu objectiu és “tornar als orígens [...] per experimentar la naturalesa més pura”. Ara soc jo qui arrufa el nas. Entre això i el còmic sobre ell mateix que es va fer dibuixar començo a detectar uns egos una mica pujats. Potser senyal que tot és fumèrria? Chi lo sa!
Passem a un personatge a qui aquest diari va fer una entrevista per sobre del meu cadàver: Josef Ajram. Em faig creus que encara hi hagi qui el segueixi com un guru oriental –pobres inversors de la seva Simcav–, però aquest és el poder de què disposen aquells qui s’han forjat una determinada imatge a les xarxes socials. L’individu en qüestió no menteix sobre la seva activitat –ironmans, maratons i curses vàries–, però ha aconseguit fer passar gat per llebre tot donant-se-les de crac amb uns resultats mediocres. No hi ha res com maquillar una veritat amb belles paraules. Quan ho va constatar en una entrevista l’excel·lent –sense ironies– corredora i esquiadora de muntanya Mireia Miró, als acòlits del nostre home els van faltar cames per contraatacar i tirar-se-li a la jugular a Twitter i Facebook. A Ajram cal reconèixer-li dots de marxandatge i l’habilitat de saber generar una imatge inflada d’ell mateix amb quatre frases motivadores inspirades en la filosofia barata dels llibres d’autoajuda. És el que tenen aquests temps tan líquids, que diria aquell. Per triomfar, encara que no es tingui talent, n’hi ha prou amb una ambició extrema i unes certes capacitats comunicatives. Les xarxes socials i la nostra credulitat faran la resta de la feina.