Lledoners

Ho han fet tal com acos­tu­men a pro­ce­dir, sem­pre amb la coar­tada a punt, no fos cas que se’ls emprenyés algú. Si te’ls tro­bes­sis a les esca­les no sabries si pugen o bai­xen, però segur que et dona­rien expli­ca­ci­ons per evi­tar que t’ima­gi­nes­sis ves a saber què. Excu­sa­tio non petita, accu­sa­tio mani­festa. Recal­quem-ho: ja hi estem més que acos­tu­mats. Al cap i a la fi, són els que dema­na­ven als Mos­sos que assu­mis­sin la sus­pensió del matx d’aquell 1-O per defu­gir la res­pon­sa­bi­li­tat. Els matei­xos que col·loca­ven en mans dels fut­bo­lis­tes la decisió de jugar tan infaust dia. O que esgri­mien com a jus­ti­fi­cació, a través dels seus alta­veus còmpli­ces, l’amenaça dels sis punts per­duts en cas que hagues­sin actuat amb caràcter i al cos­tat de la gent del seu país en tan negra jor­nada. Doncs això, que van anar a Lle­do­ners perquè tocava fer-ho amb l’excusa o argu­ment d’una lau­da­ble ini­ci­a­tiva de la Fun­dació. Si d’ells depengués, no farien mai res, para­lit­zats per l’anàlisi cons­tant, pel desig de que­dar bé amb tot­hom i, en espe­cial, els de la seva corda. Que­dar bé amb el país, així, a l’engròs, fa molta man­dra, resulta massa eteri. En tot cas, i amb el màxim res­pecte, ens encu­ri­o­seix ima­gi­nar què va pen­sar qual­se­vol dels nos­tres pre­sos polítics al veure aparèixer per la presó els tres direc­tius del Barça, encapçalats pel pre­si­dent.

En aquests llargs mesos de cap­ti­veri, segur que els nos­tres pre­sos polítics han comp­tat i des­comp­tat presències i absències. Hau­ran notat l’escalf impre­vist d’aquell des­co­ne­gut o el buit inso­fri­ble d’aquell vell com­pany de ves a saber quin viatge que ha des­a­pa­re­gut del mapa, no fos cas que una visita als empre­so­nats el sig­ni­fiqués de manera gens desit­jada per als seus interes­sos. Tor­nem-hi, amb el donar expli­ca­ci­ons. Quan creus en el que fas, no cal que vagis pre­go­nant raons pel món. Ho fas i prou, sense els càlculs carac­terístics. I ho fas ràpid, deci­dit, quan toca, mai a mis­ses dites. Ells, per con­trast, acom­plei­xen vuit anys imi­tant els equi­li­bris­tes en la corda fluixa. Només ens atre­viríem a sug­ge­rir que actu­es­sin de cor, de veri­tat, amb la coherència que se suposa a l’ànima de l’enti­tat que ges­ti­o­nen, expres­sada a fons en la seva tra­jectòria històrica. Per esmen­tar casos fla­grants del pas­sat, no gosa­rem recla­mar que, per exem­ple, decre­tin dol ofi­cial per la mort d’un alcalde irlandès de l’IRA o dema­nin l’indult pels con­dem­nats al com­plot del Gar­raf. Ni tam­poc que ano­me­nin Sepa­ra­tis­tes un equip del club. Exem­ples de fa massa temps, diran, sí, però cohe­rents amb aquell caràcter i espe­rit valent resu­mit en el “més que un club”. Eslògan abans polític, digne d’ambai­xa­dor espor­tiu d’un país sense estat, i avui sim­ple eina de màrque­ting. Ja està, ja han anat a Lle­do­ners, com tocava. Era un com­promís, just el que no pot ser mai. Tràmit resolt i per a ells, millor si no n’han de pas­sar gai­res, de tràngols així. Hem fit­xat un nou davan­ter cen­tre ja? Cal anar de pressa i cor­rents a convèncer De Jong com si no hagues­sin tin­gut prou temps per lli­gar-lo? Ens hem acla­rit amb Chumi i els regla­ments kafki­ans? Cal esmerçar esforços amb la copa? Com és cos­tum, no fal­ta­ran altres punts d’interès i dis­tracció que ens per­me­tran girar full ràpid. Sobre la visita a Lle­do­ners, aviat que­darà arxi­vada a bene­fici d’inven­tari. Ja ho han fet, ja ha pas­sat.