Prendre decisions

Avui par­la­rem de Josep Maria Bar­to­meu, el pre­si­dent del Bar­ce­lona, i de dues de les seves dar­re­res acci­ons: la visita al cen­tre peni­ten­ci­ari de Lle­do­ners i el fit­xatge de Frenkie de Jong. Comen­cem per aquí. Aquest cop, la decisió del fut­bo­lista ha afa­vo­rit els interes­sos del Bar­ce­lona. El mig­cam­pista de l’Ajax, el juga­dor més pretès ara mateix pels grans clubs euro­peus, ha dit sí a jugar de blau­grana, la qual cosa suposa una injecció de moral per a l’afi­ci­o­nat del Bar­ce­lona, que veu en aquest noi de 21 anys un bon argu­ment per creure en un futur il·lusi­o­nant. La rea­li­tat és que el volia tot­hom. I, per tant, com que ha refu­sat el PSG, el Manc­hes­ter City, el Bayern i el Juven­tus, el Bar­ce­lona surt reforçat en una ope­ració que fins fa qua­tre dies estava per­duda. El pre­si­dent Bar­to­meu, aquest cop, ha estat clau en les nego­ci­a­ci­ons perquè ha des­blo­que­jat les diferències econòmiques que hi havia res­pecte als altres clubs. Ha pres la decisió de no fer cas dels con­sells de la direcció gene­ral econòmica i arris­car. I per això va viat­jar a Ams­ter­dam. I per això, de cop, van aparèixer diners d’on, fins aquell moment, no n’hi havia. Era l’única manera de cap­gi­rar la tendència: han fet una boge­ria per por­tar De Jong i ara caldrà des­fer-la amb noves ope­ra­ci­ons que aju­din a equi­li­brar els números. O sigui, caldrà tras­pas­sar un parell de titu­lars, per exem­ple. Si el juga­dor de l’Ajax és con­si­de­rat pel club una peça estratègica de futur és evi­dent que Bar­to­meu havia de pren­dre aquesta decisió. I el Barça, com a gran club que és, ha demos­trat la seva força exhi­bint també la seva riquesa. Fa gràcia quan hi ha qui s’esforça (a dins i a fora del club) a mirar de dis­treure l’afi­ci­o­nat culer par­lant del PSG o del City com els grans mons­tres del fut­bol modern quan el Bar­ce­lona acaba de fit­xar Dembélé o Cou­tinho per més de 150 mili­ons d’euros o ara De Jong, un noi que encara no ha gua­nyat res, per gai­rebé 100. Tot això sense obli­dar que no hi ha cap club de fut­bol al món que es gasti tants diners en les nòmines dels seus juga­dors com el Barça actual. Ni un. Ara caldrà que l’altre argu­ment esgri­mit per convèncer el fut­bo­lista, el d’un club amb una història i un model de fut­bol al dar­rerr, es porti a terme. Això no val diners; només cal fer­mesa en les con­vic­ci­ons. I veient el que veiem –Pau­linho, Vidal, Muri­llo, Boa­teng o l’estat de la Masia, entre d’altres–, l’assumpte espanta. Ara que s’ha ani­mat, a veure si Bar­to­meu con­ti­nua pre­nent bones deci­si­ons al res­pecte...

La segona acció des­ta­cada de la set­mana, la visita del pre­si­dent del Barça a Lle­do­ners. Tard? Tardíssim, però si per anar a veure el seu amic San­dro Rosell a Can Bri­ans ja va tri­gar el que no està escrit, no és estrany que hagin hagut de pas­sar qua­tre vides per anar a veure uns pre­sos polítics que no per­ta­nyen al seu cer­cle íntim i amb els qual manté certa tensió des dels fets de l’1 d’octu­bre del 2017. La pressió –també interna, d’algun dels seus asses­sors– ha aca­bat per convèncer el pre­si­dent del Bar­ce­lona que hi ha qüesti­ons sen­si­bles que, quan ocu­pes aquest càrrec, no hau­rien de nego­ciar-se. Va entrar a Lle­do­ners per trac­tar pro­jec­tes de la Fun­dació del club perquè, encara que algú sem­bla que se n’oblidi, allò és una presó i allà, de visi­tes guia­des, no se’n fan. Els pro­to­cols són clars i la gent que hi tre­ba­lla està vigi­lada per uns impla­ca­bles fis­ca­lit­za­dors que viuen amb atenció tot el que passa al cen­tre. I, dit això, repe­ti­rem el final del paràgraf ante­rior: ara que Bar­to­meu s’ha ani­mat, a veure si con­ti­nua pre­nent bones deci­si­ons al res­pecte (a fora es pot fer molta feina i, si ets el pre­si­dent del Bar­ce­lona, encara més)... perquè en aquest tema, que ningú se n’oblidi, con­ti­nuem tenint molta pressa.