Com seria d’idíl·lica l’existència a la república blaugrana si no s’hagués de carregar amb el llast eternitzat dels oportunistes. Reconeixem la seva habilitat per marcar tendència en el corrent d’opinió majoritari entre els culers. Un vent que canvia a cada matx, segons indiqui l’últim marcador. Els mateixos que fa quatre dies parlaven de llençar la copa proclamaven eufòrics la seva confiança en un triplet després d’anorrear el Sevilla i ahir tornaven a renegar. Passen del zero al cent, però mai no assenyalen als responsables d’aquestes carències. El Barça es converteix en el pitjor enemic d’ell mateix si opta per anul·lar els laterals, posar un mig del camp de fireta i entestar-se a provar allò que no funciona. Si hi ha rotacions, comencen els maldecaps, evidència que els arribistes no reclamaran a l’entrenador, la direcció tècnica o, en última instància, la directiva que ha gastat una fortuna en noses. Preferiran al·legar cansament de l’onze fiable, del tot insubstituïble si vols mantenir ambicions. Malgrat salti a la vista el duríssim calendari de febrer, l’experiència d’ahir confirma que s’haurà d’afrontar amb els sospitosos habituals. No hi ha més. Si rebenten, que rebentin. Al Sevilla, recordem-ho, el van apallissar els de sempre. Els ideòlegs del pensament conservador, a banda de causar danys formidables, hauran de pensar-se altres excuses de mal pagador per justificar que el Barça no rutlli quan canvies les peces i deixes desconnectat el front d’atac. Després, tremolaran de pensar en una reedició de Roma, però recórrer a Jordi Alba per corregir els errors de l’alineació inicial evidencia que el pitjor enemic es troba instal·lat a casa i consisteix en la manca de recanvis.

No queda altra que emprar l’equip titular i demanar-li que es dosifiqui de manera radical, tal com acostuma. Que apliqui a cada matx la dosi exacta i precisa per endur-se la victòria, sense un bri de propina i en renúncia explícita d’espectacle. Quan toca posar-s’hi, ja sabem qui són els aprofitables i qui no aporta gaire. El Barça d’avui guarda la potestat de guanyar així, per l’aixafament que causa el seu excedent de talent. Titular, insistim. El coratge i la competitivitat es mantenen, sempre que no optis per disparar-te als peus d’entrada amb laterals canviats de banda, inservibles migcampistes i davanters que es queden aïllats. Així les coses, esgotats de comprovar amb quina alegria es passa del blanc al negre, el duel contra el València significa un toc d’atenció. Ja no cal perdre més el temps amb rotacions, suplents o aquest fons d’armari que fa pena. Aquí hi ha un equip, un estil i poca cosa més. Per tant, no queda altra que abandonar qualsevol esperança d’una plantilla competitiva. Només tens un equip, prou. Messi va fer dos gols, quedant tan inútil després d’un cop com Arturo Vidal. Valverde sembla un diplomàtic que canvia per no molestar, mai per millorar o en justícia de joc. Quan recordes que Undiano és un àrbitre pèssim, senyal que no has jugat gens bé, que has patinat per demèrits propis. A partir d’ara, tothom queda avisat. Toca pregar perquè aguanti la salut de l’esquadra fiable, la coneguda, la de costum. L’errada catedralícia de confiar en el múscul en lloc d’apostar pels solistes de l’estil s’ha ensorrat del tot. La resta d’anàlisis sobra tant com l’oportunisme.