Una de les esce­nes més impac­tants que expli­quen la dimensió de Pelé es va viure a Tere­sina, al nord-est del Bra­sil. L’estre­lla del San­tos es va lesi­o­nar i no va for­mar part de l’expe­dició del seu equip per jugar el par­tit. La direc­tiva local, ales­ho­res sense la boge­ria mediàtica ni les xar­xes soci­als i amb l’hones­te­dat d’altres èpoques, va fer pas­se­jar per les por­tes de l’estadi tre­ba­lla­dors del club amb car­tells pin­tats a mà avi­sant que Pelé no juga­ria. Com és obvi, ningú va pagar una entrada per no veure O Rei.

La moder­ni­tat impe­deix que això es repe­teixi ara amb Messi, però el que està pas­sant dar­re­ra­ment amb l’argentí no queda lluny de la lle­genda de Pelé. Con­tra el València, dis­sabte pas­sat, va rebre un cop als 69 minuts i va haver de ser atès fora del ter­reny de joc durant 180 segons. Tres minuts de mas­satge a la banda. Tres minuts en què, sobre el ter­reny de joc, no va pas­sar res. Els juga­dors del Bar­ce­lona van estar més pen­dents de la banda que de la pilota. I els del València, també. Impac­tats tots. És clar, ima­gina’t! Messi, lesi­o­nat! A la grada l’alarma va ser gene­ral. El públic va dei­xar de mirar el joc i va cen­trar la seva atenció en Messi. Què li passa? Els tres minuts d’angoixa van aca­bar amb l’argentí retor­nant al par­tit, però la seva con­tri­bució, fins ales­ho­res estel·lar, va des­a­parèixer. I sense el capità del Barça endo­llat, l’equip va per­dre l’ànim per a remun­tar. Dos a dos. Final del par­tit.

La prèvia del Bar­ce­lona-Real Madrid de copa, en clau blau­grana, va foca­lit­zar-se en l’estat físic de Messi. S’ha entre­nat bé o fa figa? Jugarà o no? No. Suplent. L’afi­ci­o­nat culer va anar al camp perquè el rival era el que era i, per des­comp­tat, davant d’aquests esce­na­ris mai no falla. I 0 a 1. I pri­mera part de domini madri­dista. I els juga­dors del Barça pas­sant-se la pilota fins que s’aca­ba­ven les idees o fins que la pre­cisió de la dar­rera pas­sada eli­mi­nava la pos­si­bi­li­tat del gol. I por a la gra­de­ria. I totes les mira­des, al final de cada jugada, cap a la ban­queta. Fins al des­cans. Ara sor­tirà el Leo! Però no. I 0 a 1. I, de cop, “Mee­essi, Mee­essi!” I, de nou, tots els ulls diri­gits cap a fora del ter­reny de joc. I la pilota? És igual, la pilota! Als 54 minuts, l’argentí va començar a escal­far-se. I tot­hom va mirar el pas­sadís dels que es pre­pa­ren. Cursa amunt, cursa avall. Sem­bla que està bé. I un minut. I un altre. Fins a vuit. Als 62 va entrar al ter­reny de joc en el lloc de Cou­tinho. I l’ànim va can­viar. Els dels seus com­panys, el dels seus rivals i el de la gra­de­ria. La seva capa­ci­tat per a cen­trar l’atenció és única en l’uni­vers fut­bolístic. I fins a aquests nivells, amb tot el res­pecte per a tants i tants grans fut­bo­lis­tes, un ser­vi­dor no ho havia vist mai. Quan juga i quan no. Increïble!

Sobre el ren­di­ment del 10 davant del Real Madrid no cal dir res més. El sen­tit comú d’Ernesto Val­verde, un dia més, va posar-nos a lloc a tots. Messi no va jugar perquè no està bé. Ni cur­ses explo­si­ves ni d’esforç con­ti­nuat. Cap pilota divi­dida. Cap col­peig vio­lent de pilota. Dosi­fi­cació fins a límits extrems, sim­ple­ment, perquè Messi no estava per jugar. La seva capa­ci­tat per a inti­mi­dar els rivals és tan gran com la que té per a can­viar les emo­ci­ons dels seus pro­pis com­panys. Encara que esti­gui bal­dat. Veu­rem diu­menge a San Mamés. I que ningú ho oblidi: la Cham­pi­ons ja és a la can­to­nada...