Esti­mat Joan Fran­cesc Fer­rer, Rubi, entre­na­dor de l’Espa­nyol. Escric aquesta carta per fer-li palès la meva pre­o­cu­pació pel joc de l’equip. Em vaig sen­tir esta­fat en l’últim par­tit, con­tra el València. El seu equip només es va pro­po­sar defen­sar un empat pírric i no va mos­trar cap mena de pro­posta ofen­siva. No entenc la seva manera d’actuar. Ens havia promès un fut­bol valent, efec­tiu i ver­ti­cal. El seu lema és tenir la por­te­ria contrària entre cella i cella, i no ser un equip poruc, trist i resi­dual. M’ha dece­but de manera fla­grant. Apos­tava per vostè des del pri­mer moment. El fut­bol des­ple­gat en les pri­me­res jor­na­des em va ena­mo­rar, però aquest ha estat el seu gran engany. Va arren­car molt bé, però s’ha aco­mo­dat. Sem­bla com si la pri­mera divisió li quedés massa gran i es mos­tra infle­xi­ble a l’hora de variar el seu sis­tema tàctic. Però el que més m’exas­pera és que no tin­gui la valen­tia de bus­car excu­ses. Hau­ria de començar a retro­a­li­men­tar les llui­tes inter­nes i caïnites que tant sovin­te­gen en l’Espa­nyol. Aquest és el club de l’ato­nia. Quan no hi ha bons resul­tats s’han de crear polèmiques inter­nes per des­viar l’atenció. Altres entre­na­dors més fets que vostè ja s’hau­rien quei­xat de les múlti­ples bai­xes que han patit en els últims mesos. Han estat un gra­pat, espe­ci­al­ment en defensa, quan ha hagut de jugar un calen­dari atapeït per la copa amb un noi del plan­ter com Lluís López. Quina heret­gia! No estem per donar minuts als nois de la base en moments tan com­pli­cats. Havia de recon­ver­tir algun fut­bo­lista a l’eix. Això era el més fàcil i el més acon­se­lla­ble per no expo­sar-se i, de retruc, no mal­me­nar la car­rera d’un jove fut­bo­lista. Com s’ha atre­vit a jugar la copa fins als quarts de final? La copa és llença en la pri­mera eli­mi­natòria. La situ­ació actual d’un calen­dari massa car­re­gat ha estat un dels motius de la mala ratxa en la lliga, on només es van acon­se­guir 4 punts de 33. Quina estadística! Amb aquests números és un mira­cle que vostè segueixi sent entre­na­dor de l’Espa­nyol. Ja hau­ria d’haver estat aco­mi­a­dat si aquest fos un club nor­mal. Ha tin­gut la sort de cara, amb els últims resul­tats, però no es des­pisti, perquè dues der­ro­tes davant l’Osca i el Valla­do­lid el tor­na­ran a posar con­tra les cor­des. L’Espa­nyol només té 29 punts, i això és un veri­ta­ble des­as­tre. Amb la plan­ti­lla que té, altres entre­na­dors més experts li hau­rien tret més suc. Està vivint de renda de l’inici de tem­po­rada, i neces­si­tem un tècnic amb més caràcter, i vostè no el trans­met. Se’l veu massa dòcil amb els fut­bo­lis­tes i no els exi­geix res. Es veu que només aspira a com­plir l’expe­di­ent i aca­bar en mig de la taula. Nosal­tres, l’Espa­nyol, som un club de tra­dició a Europa, i això no es pot tole­rar. Li demano, per favor, que rec­ti­fi­qui i agafi la retòrica d’un entre­na­dor de pres­tigi. Apren­gui de Mar­ce­lino García Toral. Ell en sap molt, d’hora­ris i velo­ci­tats de pilota, o d’un dels seus ante­ces­sors, Qui­que Sánchez Flo­res o Javier Aguirre; ells sabien el ter­reny que tre­pit­ja­ven i com fer créixer la seva figura per sobre de qual­se­vol cir­cumstància. Vostè sem­bla que vis­qui en un altre món. Salu­ta­ci­ons.