Tot és Champions
Superada la prova de risc contra el Lió, la temporada ha quedat tenyida exclusivament de Champions. Després del vaticini de Messi a l’estiu, l’ambiciosa proclama s’ha convertit en dogma de fe que seguim cegament. Al pas que anem, acabarem restant importància a tot un doblet, com si lliga i copa, cas de ser aconseguides, fossin peces de caça cobrades gairebé sense apuntar, només per capacitat de l’escopeta. Encara queda un món fins a finir la campanya i no entrarem pas en especulacions. El sorteig europeu ha propiciat camí més o menys propici, malgrat posem un carro de precaucions pel mig, fins a la final del Wanda, tot i que l’equip continuï sense oferir un gran partit al complet, de noranta minuts sense desmais ni estones de dubte. En clau interna, sentim curiositat per comprovar com enfoquen el Real i l’Atlético la resta del camí. Fàcil imaginar que es faran un fart de llepar-se les ferides, cadascú amb el seu estil. El Madrid ja ha començat a fer fitxatges per dissimular i Zidane haurà d’evitar que la lliga es converteixi en focus de tensions i descrèdit personal. Amb la premsa esportiva, sempre tan previsible, lliurada a tota mena de travesses sobre reforços, cracs, costos i meravelles, gestionar la rutina diària resultarà tasca prou feixuga i si a l’entrenador francès l’abandona la fortuna habitual en la consecució de victòries més enllà del trist Celta, el drama blanc pot continuar presidint la cartellera. Apostaríem abans per la continuació de la traca que pel retorn a la línia coherent d’ambicions habituals en aquest poder fàctic espanyol. A l’Atlético se li ha envellit l’equip i la majoria dels espartans a les ordres de Simeone se’ls nota cansament de batalla. Arrosseguen massa cicatrius, excessiva tralla i el seu rendiment a Torí, amb el vent de cara, va resultar lamentable, com l’ensopegada de Bilbao. Coneixent l’ànima d’aquella casa, entraran en depressió nostàlgica, sospirant per tot allò que no obtingueren en els temps d’apogeu del discutible cholisme, religió que han abraçat amb devoció quasi suïcida. Si s’acompleix el pronòstic, millor, més tranquil viurà el Barça amb dos perseguidors en la lliga marcats per tan evident inestabilitat.
Per cert, que el futbol ja entès, plenament, desvergonyidament, com a negoci no convida a l’entusiasme de qualsevol aficionat amb tres neurones ben connectades va quedar palès en la retransmissió televisiva de l’aquelarre protagonitzat per CR7. Amb preses constants de la seva xicota plorant d’emoció i els gestos grollers del portuguès, n’hi havia per abandonar aquesta mania injustificable del futbol per sempre més. No direm que no es pot caure més baix perquè sempre se les empescaran per superar-se, però Déu n’hi do els extrems amb què ens toca gruar. I el Barça? Gairebé més val no parlar-ne, no fos cas que trenquéssim l’encanteri. Ja no és temps per a crítiques d’estil, ni de lamentar la baixa de Dembélé que exigirà el reviscolament del moix Coutinho. Ni esma ja d’aixecar el dit recriminador en cap sentit. Només, descomptar partits, anar-los ratllant. Avui, al Villamarín, toca heure-se-les amb l’impredictible Betis de Setién, que marxa a batzegades. Tant Canales t’organitza un daltabaix com el seu vestit de mudar es descús sense explicació aparent. A guanyar punts i prou. Ja no en queda d’altra.