El capità vingut del sud
Era juliol del 2007, dies de xafogor a Barcelona. Javi López caminava pel passeig de Gràcia acompanyat de Brachi, el fill de l’exjugador blanc-i-blau Gabino. Tots dos havien fitxat pel filial de l’Espanyol procedents del Betis. Aquest moviment d’estiu ha marcat la vida de Javi López. Poc podia pensar-se aquell jove d’Osuna de llargues grenyes, desmanegat i amb una samarreta surfer el que li tenia preparat el destí. Potser aquell viatge iniciàtic, des del sud de la península cap a la gran Barcelona, explica moltes coses del pla d’actuació vital del nostre protagonista. Un futbolista que no sembla un futbolista corrent. No porta arracades, tampoc cap tatuatge grandiloqüent i manté amb naturalitat aquell seseo andalús com un vestigi, esculpit a foc, per no oblidar els seus orígens. Javi López és un jugador natural i això el fa autèntic. Els subterfugis no van amb ell. Vesteix roba normal i fuig de les grans marques de samarretes a 500 euros la peça. Una quotidianitat portada a l’extrem. Fins fa poc anava a la Ciutat Esportiva amb un Volkswagen Passat blau que vorejava els 13 anys. Un cotxe que destacava en mig de les grans marques del motor que lluïen els seus companys de vestidor. “Funciona i em porta arreu”, responia quan li preguntaven per què anava amb aquell cotxe que no es va canviar fins al naixement de la seva primera filla.
Javi López té ànima d’obrer en un esport de milionaris. Ningú li ha regalat res d’ençà que va arribar aquell juliol a la Ciutat Comtal. Molts ha confós la seva quotidianitat amb la vulgaritat. El lateral, abans extrem, ha vist com tota la seva carrera ha estat escrutada amb lupa. Els dubtes sobre el seu rendiment o la idoneïtat de merèixer jugar a primera divisió l’han perseguit com un fantasma. Només la seva fortalesa mental, i el seu convenciment per superar els múltiples obstacles, l’ha fet resistir. Ara 250 partits amb l’Espanyol el contemplen. Una xifra rodona que és el seu gran triomf i la derrota dels haters de les xarxes socials. Una trajectòria que, des de fa quatre anys, arriba amb la responsabilitat de portar el braçal de capità. Un futbolista que renovarà el seu contracte una temporada més si juga un partit d’aquí a final de curs. La d’un jugador que només ha vestit una samarreta en el futbol professional, la blanc-i-blava, i un escut al pit: el de l’Espanyol. Un capità vingut del sud que ha honrat el 21 de Dani Jarque que porta a la màniga. Un capità silenciós que no fa soroll sinó que ajuda allà on se’l necessita. Que prioritza el grup a davant dels desitjos personals fins a l’extrem de perjudicar-se en un esport on l’egocentrisme és moneda corrent. Un futbolista solidari, una bona persona. Un capità exemplar que dona valor a un vestidor sense alçar la veu per millorar la coherència interna del grup. El mateix que fa ara de cicerone de Wu Lei a l’Arc de Triomf o el que es passava moltes nits en blanc rumiant com mantenir el seu Espanyol a primera. Javi López és pur espanyolisme i, moltes vegades, els grans sacrificis no es fan arran de gespa sinó dins dels budells d’un estadi on un es guanya el respecte i la jerarquia.