Quan no volien dones
Com en tots els àmbits, els embats del masclisme s’han notat històricament, i continuen notant-se, en el món de l’esport. També en els de muntanya. Ja n’hem parlat en algun article , de les dificultats de les dones per accedir a la muntanya, i ho recordava Marc Pinsach en el seu compte de Twitter a propòsit d’una història que servidor desconeixia del tot.
Una història que es remunta a una edició pretèrita d’una de les curses d’esquí de muntanya amb més tradició del calendari internacional, la Mezzalama. Creada en memòria d’Ottorino Mezzalama, pioner de l’esquí de muntanya italià, la prova es va començar a disputar durant la dècada dels anys trenta. La inscripció en les primeres edicions quedava reservada només als esquiadors homes, una discriminació per raó de gènere intolerable que un equip –la prova es disputa en equips de tres esquiadors– va voler desafiar el 1935. Aquell any es disputava, tot just, la tercera edició de la Mezzalama. L’equip de l’Sci Club Torino s’hi havia inscrit, però tenia la baixa d’última hora, a causa d’una lesió, d’un dels seus tres integrants, Giusto Gervasutti. La persona que el va substituir va ser l’experimentada esquiadora i alpinista Paula Wiesinger. Sí, una dona. Conscient que la normativa no li permetia prendre part en la cursa, Wiesinger va plantar-se a la sortida transvestint-se d’home. Tot va anar bé fins que van arribar al refugi Quintillo Sella, on havien de passar un control mèdic. L’engany va ser descobert per un dels metges i l’equip va quedar automàticament desqualificat.
Després de la sisena edició, el 1938, la Mezzalama va deixar de disputar-se a causa de la conjuntura política del moment. La cursa no es va tornar a reprendre fins al 1975, any en què, per fi, es va permetre la participació d’un equip íntegrament femení. El 1978, la Mezzalama es va tornar a interrompre fins al 1997. Des de llavors la prova inclou una classificació femenina (les primeres vencedores van ser les italianes Bice Bones, Brunella Parolini i Fabiana Battel) i ja no ha tingut més interrupcions. Continua disputant-se cada dos anys –sempre en any imparell– per l’entorn del massís del Mont Rosa i és una de les poques proves que superen els 4.000 m d’altitud.
La història de Paula Wiesinger recorda poderosament la primera participació oficial d’una dona en la marató de Boston, el 1967. Un any abans, a pesar que les dones ho tenien prohibit, l’havia corregut Bobbi Gibb, però fora de competició perquè no tenia dorsal. Kathrine Switzer, en canvi, va aconseguir inscriure-s’hi amagant la seva condició de dona amb unes simples inicials. Durant la cursa, el comissari Jock Semple va intentar aturar-la, però Switzer va continuar per l’ajut d’alguns corredors, entre els quals hi havia el seu xicot, que van escortar-la fins a l’arribada. Wiesinger i Switzer, i també Gibb, van desafiar el masclisme de l’època i van posar el seu granet de sorra per construir una societat més justa i igualitària.